Durruti

LA BARANA DEL VENT

75 ANIVERSARI DE LA MORT DE DURRUTI (1896-1936)

Ferran Aisa

Postal dedicada a Durruti

Enterrament de Durruti

 La filosofia de Marx proposa el principi de l’ordre i de la creació, mentre que Bakunin és partidari del caos i la rebel·lió. André Reszler, a L’estètica anarquista, diu: <<Per a Marx els déus són la passió eterna sense desordre, per a Bakunin, el gran exiliat, són la passió eterna en el desordre. Arthur Rimbaud, per la seva banda, considera que s’ha de canviar la vida per transformar el món. El món de les avantguardes, seguint els paràmetres d’aquest grans ideòlegs, van  immiscir-se en la revolució social.

Durruti era un home d’acció, la seva lluita era emancipadora, el seu carisma infonia respecte... Però Durruti feia de la seva acció i de la seva lluita poesia. Les seves paraules dirigides al periodista Van Passen s’alcen de la terra amb una gran sensibilitat poètica: <<Las ruinas no nos dan miedo. Sabemos que no vamos a heredar nada más que ruinas, porque la burguesía tratará de arruïnar el mundo en la última fase de su historia. Pero –le repito- a nosotros no nos dan miedo las ruinas, porque llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones –dijo murmurando, ásperamente. Y luego agregó: -Ese mundo está creciendo en este instante.>>

Les paraules de Durruti eren poesia revolucionària, poesia d’acció per canviar la vida i transformar el món. Però el 20 de novembre de 1936 va topar amb la parca. Ara fa 75 anys de la seva mort al front de Madrid, morí d’un tret al cor, un  tret que, avui en dia, encara no ha estat del tot aclarit de quin fusell va sortir. La mort de Durruti fou molt sentida per la gent senzilla del poble, pels obrers, camperols i pels veritables amants de la llibertat. El tret que va segar la vida de Durruti fou en realitat un tret que acabà també amb la Innocència revolucionària. Buenaventura Durruti, com a la tragèdia grega, va esdevenir l’heroi llibertari per excel·lència i va convertir-se en llegenda pels milers de milicians de les columnes confederals que lluitaven al front contra el feixisme i pels milers de persones que, a la rereguarda, havien començat a construir una nova societat basada en principis d’autogestió. El cos sense vida de Durruti va ésser traslladat de Madrid a Barcelona, a la Casa CNT-FAI, a la Via Laietana que, d’un dia per l’altre, va canviar de nom pel de Durruti. L’enterrament va tenir lloc el dia següent. Prop d’un milió de persones van seguir pels carrers de la ciutat el fèretre que era traslladat al cementiri de Montjuïc. Totes les banderes antifeixistes eren enlairades... Tots els líders polítics,  sindicals i militars eren presents. Tots els sindicats de la CNT, les agrupacions de la FAI, de les JJ.LL i de Mujeres Libres. Els milicians de la Columna Durruti amb les seves pancartes i banderes revolucionàries. N’era la darrera gran manifestació unitària del poble antifeixista en marxa, doncs molt aviat les lluites fratricides i la contrarevolució acabarien ofegant els afanys de transformació social. Però, aquell matí plujós de novembre, la manifestació popular que transcorria en silenci pels carrers de Barcelona només era trencada pel trot dels cavalls de la guàrdia urbana que rendia honors al lluitador anarquista i per les bandes de música que interpretaven Hijos del Pueblo.

  
(Solidaridad Obrera, núm. 346, octubre de 2011)