Joan Salvat-Papasseit

JOAN SALVAT-PAPASSEIT, 1894-1924

FERRAN AISA

Joan Salvat-Papasseit va néixer el 16 de maig de 1894 al número 93 del carrer Urgell de Barcelona, els seus pares eren barcelonins i els seus avis provenien de la província de Tarragona. L’any 1901 el seu pare, que treballava de fogoner en el vapor “Montevideo” propietat de la Companyia Transatlàntica, morí de tràgic accident a l’alta mar en el trajecte Barcelona-Cadis. La mort del pare va deixar la família Salvat a la misèria i els dos fills del fogoner, Joan i Miquel, foren acollits a l’Asil Naval Espanyol, que estava instal·lat en una corbeta ancorada al port de Barcelona. Joan Salvat-Papasseit residirà a a la Tornado fins els tretze anys, aleshores surt al carrer amb una minsa educació molt marcada pel catolicisme i el patriotisme espanyol.

El jove Salvat ho haurà d’aprendre tot al carrer... Per la seva condició familiar, malgrat la seva intenció de voler estudiar, es veu abocat a fer d’aprenent de diversos oficis. L’any 1911 viu amb la seva mare i el seu germà al carrer Gignàs: <<...en una escala -segons Joan Alavedra- mal il·luminada, bruta, plena de crits i de criatures.>>

Seguint el tarannà de l’època, Salvat mantindrà un esperit obert i un gran afany d’aprendre. Amb els  seus amics Joan Alavedra, Emili Eroles, Enric Palau freqüenten les casetes de llibres antics de Santa Madrona, es fan socis de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i funden el Grup Antiflamenquista Pro Cultura. Les hores de lectura són fonamentals per la seva formació, a l’AEP llegeix Gorki, Kropotkin, Nordau, Reclus, Costa, Ganivet, Unamuno, Baroja, Azorín, Maeztu, France, Zola,Hugo, Tolstoi, Sué...

A través del seu amic Josep Maria de Sucre, president de l’Ateneu, s introdueix a la lectura de Verdaguer i Maragall. A l’AEP no solament col·labora a les tasques de la biblioteca sinó que participa activament a la secció de Literatura. El seu afany de saber no té límits per tant no és estrany que, molt aviat, s’immergeixi en el pensament de Goethe,  Schiller, Nietzsche, Emerson, Ruskin, Ibsen, Maeterlinck...

L’estada a l’AEP serà molt positiva per Salvat, doncs pot assistir a les conferències que pronuncien destacats escriptors i intel·lectuals com Jaume Brossa, Marcel·lí Domingo, Peius Gener, Felip Cortiella, Gabriel Alomar, Eugenio Noel, José Nakens, Cristòfol Domènech, Eugeni d’Ors, Dídac Ruiz i, entre altres, Francesc Layret. Les seves lectures, el contacte amb els companys i la misèria de les fàbriques fa que prengui consciència de la situació social molt ràpidament.

L’any 1914 entra a formar part de la redacció de Los Miserables, una publicació radicalment revolucionària, on firma els seus articles amb el nom de Gorkiano en homenatge a Gorky. És el temps en què fa amistat amb revolucionaris com Àngel Samblancat, Fernando Pintado, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Diego Ramón, Plató Peig... Salvat-Papasseit viu una etapa de bohèmia i passà llargues hores fent tertúlia al Bar del Centro, a la Rambla. Allà coneix a la cupletista Adela Margot, els habituals del cabaret Au fond de la mer s’enamoren de la seva bellesa i li escriuen versos, Salvat, més endavant, també ho fa: 


                      Un perfum de colors ha envadit a Margot
                    s’ha vestit de pressa 
                    perquè hom no sabés de sa sina l’olor 
                    sa posada una flor damunt la roba fresca.

L’any 1915 s’incorpora a les Joventuts Socialistes de Barcelona on coneix Andreu Nin, a qui li dedica l’article ¿Quijotería o flamenquismo? Salvat també publica articles a Energía, El Talión, El Ideal de Aragón i Sabadell Federal. El mes de març de 1916 és condemnat a dos mesos i un dia de presó per un article sobre Portugal publicat a Los Miserables. Desenfeinat, sense ofici i amb situació precària es veu obligat a cercar treball de guarda nocturn al moll de la fusta, anys més tard ho recordarà amb el poema Nocturn per acordió, el poeta blasma: <<Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll...>>

En aquesta època el poeta amb la seva mare i el seu germà petit viuen al carrer Sant Miquel, 17; i poc després es traslladen al carrer del Carme, 108, a la barriada del Raval. Salvat aspira a ésser un pensador, si Xènius escriu el seu Glosari a La Veu de Catalunya, ell escriurà les Glosas de un socialista a Sabadell Federal, de moment encara ho fa tan sols en castellà. Salvat, que aspira a ésser com Ruskin, vol iniciar les seves glosses com si fossin Les Set làmpades..., i també vol seguir el camí de Nietzsche quan parla d’els <<Set segells>>, d’Així parlava Zaratustra; ell, Gorkiano, vol crear una gran obra Les set llànties... i emulant a Ors vol ésser el nou glossador, però, del pensament socialista. Els seus escrits de Glosa de un socialista, és el primer llibre previst, de set, que Gorkiano vol publicar per convertir-se en el gran pensador socialista català. Salvat impregna els seus articles de pensament, i, com el bon llaurador, sap que no es pot treballar la terra sense filosofia. En l’article Sartor resartus, títol d’un llibre de Thomas Carlyle, analitza el filòsof que féu tot un tractat sobre la forma de vestir de cadascú.

Quan el governador civil prohibeixi els seus articles socials, iniciarà la seva trajectòria literària en català. En una carta a Joan Puig Pujol, director de Sabadell Federal, diu: <<Us envio un article en català per que el publiqueu, si no hi ha inconvenient, en el número de la setmana vinent. Com que és el primer que faig en català s’hi trobeu quelcom ho deixo a la vostra mà. A aquest del nacionalisme, dec dir-vos que aspiro a la formació d’un partit socialista a Catalunya actuant a la manera més catalana possible, i més anticatalanista, perquè aquí la burgesia té unes característiques ben diferents a la resta d’Espanya. Un partit socialista català anticatalanista, per què és precís fer propaganda en català, per a que el poble ens entengui, lo que no és tan fàcil en llengua castellana, sobretot en la propaganda oral.>>

El primer article publicat en català és La Nacionalitat i el Socialisme, el qual surt publicat a Sabadell Federal el juliol de 1916, fins el setembre n’escriurà altres quatre: El cas de Catalunya, Els sense pàtria, Un sentiment que es mor i Pobles- Robinsons. Salvat, en el primer escrit, diu: <<Si una Nació és formada per homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la; si una Nació és formada per homes que no ansien redempcions, què els vindrà de pitjor que no duguin a l’ànima?>>

En l’escrit titulat Pobles-Robinsons, hi escriu: <<Els dies que els obrers de tot el món pensin més en llurs penes que en complir el desig del Capital, ja no existiran pobles; hi haurà el poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els amos no en tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país on viuen.>>

Salvat-Papasseit freqüenta les tertúlies catalanistes de la Barceloneta, allà fa amistat amb joves com el sastre Salvador Miquel, el dibuixant Emili Ferrer i el jove poeta Tomàs Garcés. També coneix a Daniel Cardona que li introduirà en el ambients separatistes catalans. Amb els seus companys fa gires polítiques a pobles dels Baix Llobregat com Molins de Rei i Martorell. Amb els amics de la Barceloneta acudeix a les activitats culturals dels ateneus, sobretot a les representacions teatrals i surt d’excursió per llocs propers a Barcelona.

L’any 1917 gràcies a l’ajuda d’Eugeni Ors comença a treballar a les Galeries Laietanes. Aquell mateix any funda la revista Un enemic del Poble, resseguint l’ètica i l’obra de teatre d’Ibsen. És el moment en què trenca amb el socialisme i es declara partidari de l’acràcia, i a Un enemic del poble escriu: <<Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les gran opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’o­pressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glos­sador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.>>

El 1918 publica, amb el pseudònim de Gorkiano, Humo de Fábrica, articles que havien aparegut a Los Miserables, Justícia Social i Sabadell Federal.  L’“Exordio” de Gorkiano, article primer de les Glosa de un socialista i darrer de Humo de Fábrica, és una declaració de principis morals socialistes i una mena de clam marxista llibertari: <<Por la perseverancia de nosotros vendrà la nueva Era. (...) Ciñe nuestra muñeca la honda de David; el Goliat es uno, el Estado burgués con toda su carroña repugnante: Militarismo, Iglesia, Capital. (...) La elevación moral la encarnamos nosotros. Ladrillo sobre ladrillo hemos hecho un castillo de estas glosas.>> Els escrits de Salvat són també una critica contra el reformisme dels partits socialistes en una Europa en guerra: <<El Primero de Mayo que la Internacional ha hecho en las naciones neutrales a la guerra no ha sido socialista. Nadie ha visto juntarse bajo la roja ensenya a hombres que sus Estados declaran enemigos. Las manifestaciones han sido imitación de aquellas procesiones que aún hacen los católicos en la mísera España. ¡Levantaos!, ¡levantémonos! Que no seamos nunca un valor de ficción...>> 
Salvat manifesta que el socialisme, per les seves lectures de Kropotkin, no és una altra cosa que solidaritat i recolzament mutu; i, sobretot, considera que el ressorgiment socialista és cosa de la joventut: <<¿Qué más cosa que amor significa ayudarse? Esto es el socialismo. He aquí en que hemos faltado: en no ser tan hermanos como nos prometimos.>> El glossador socialista torna a cercar el seu fuet, com el Crist de Styca, per fer fora del temple als filisteus: patrons, estadistes, polítics, catòlics, militars, reis i papas, i a Lo que conviene a España, diu: <<Ningún pueblo del mundo será libre, en tanto no cambie la gran fórmula inglesa “el tiempo es oro”, por esa otra sublime: “el tiempo es libertad”. (...) ¿Dónde está un hombre justo, que no lleve un revólver sino un libro, que no sea un soldado pero si un misionero de la libertad?>>

El dia 7 de juliol de 1918 es casa amb Carme Eleuterio, una modista del barri de la Barceloneta, amb la qual tindrà dos filles, Salomé i Núria. La família lloga un pis a la plaça d’Espanya, és l’època en què agafa la fatídica grip. Poc després es trasllada a treballar i viure a Sitges per regentar una botiga de Santiago Segura, l’amo del Faianç Català, precisament vivint a aquest poble del Garraf empitjora la seva malaltia.

Salvat ha de fer cura de repòs a Torrebonica (Terrassa) i després torna a Barcelona per anar a viure a la Barceloneta, al carrer Doctor Giné i Partagàs, la casa dels pares de la Carmeta.

A la Barceloneta continua la seva relació amb els seus amics lletraferits, el grup publica les revistes Psiquis i Mar Vella. Els següents anys seran els de la dèria poètica i els de la seva malaltia. Des del seu lloc de treball a la secció de llibreria de les Galeries Laietanes entra en contacte amb els escriptors i els artistes catalans , uns perquè van a la botiga a comprar revistes d’avantguarda i els altres perquè formen acudeixen a la tertúlia de l’Associació “Les Arts i els Artistes”. Salvat es relaciona amb els artistes noucentistes: Xavier Nogués, Joaquim Sunyer,  Francesc Pujols, Manolo Hugué, Manolo Humbert, Josep Obiols..., i els escriptors: Josep López Picó, Josep M. Junoy, J. V. Foix, Josep Pla,

Josep M. de Sagarra... També fa amistat amb altres artistes que li influiran en el seu camí cap a l’avantguardisme com Joaquim Torres-García, que acaba d’abandonar el noucentisme per girar rumb cap a l’evolucionisme; i Rafael Barradas, que li mostra el vibracionisme plàstic. Aquest dos artistes col·laboraran estretament en les seves publicacions com Un enemic del Poble i Arc Voltaic, aquesta darrera presenta un dibuix a la coberta del jove pintor Joan Miró. Són els anys de l’avantguarda i el poeta Salvat-Papasseit se sent avantguardista i publica el seu primer llibre de versos, Poemes en ondes hertzianes, sota el segell de la Mar Vella.

Salvat-Papasseit es posa en contacte amb els escriptors avantguardistes i ultraistes i manté correspondència amb Marinetti, Van Doesburg, Petronio, Gómez de la Serna, Guillermo de Torre... Aquest darrer és l’autor del Manifiesto Vertical, Salvat, li escriu: << Aquí no se publica, si no es La Revista, no hay otro periódico que tenga un verdadero o relativo interés. En cuanto a La Revista mi influencia no existe: Yo estoy en la otra calle, o sea en la otra parte de la barricada. A pesar de todo para estrechar más fuerte nuestros lazos de amigos dedme usted a conocer su Manifiesto sea entre propiteurs camouflés y otras cosas que haga. Se lo agradeceré. Mi Ploma d’Aristarc i mi Arc Voltaic ja no veran la luz.>>

Els mandarins noucentistes no solament s’oblidaven de Salvat, sinó que menyspreaven la literatura d’avantguarda en general i la ultraista en particular.  Salvat-Papasseit en canvi és lloat per la publicacions ultraistes espanyola i per les revistes d’avantguarda europea enmig del silenci dels “directors” de la literatura catalana. Dídac Ruiz, un dels seus mentors, escriu a El Poeta Civil i del Cavaller: <<Sense por d’incorre en equivocacions, pot afirmar-se que la vida dels homes sobre la terra és una tendència a la universalitat. Cada agrupaments d’homes, cada família, cada pàtria, -cada nació natural-, forma la síntesi de la humanitat íntegra. I quan la Humanitat, al fons etern, és descoberta sota la superfície de l’agrupament, s’encén l’entusiasme, -l’entusiasme que fa cantar-, neix el Poeta.>>

Salvat és poeta civil i cavaller heroic, però també home entusiasta, defensor de les causes justes, <<poetaavantguardistacatalà>>; i, a més, irradiador del port... Si el far del port irradia llum a la seva obra, també ho fa a la seva vida quotidiana i la seva lluita.  El port i el paisatge barceloní ocupen un lloc destacat en la seva poesia... Quan acudeix al sanatori de Cercecilla, a peu del Guadarrama, l’enyorança de Catalunya li fa escriure poemes d’exaltació conspirativa per la llibertat de la seva terra i seguint el seu mestres Ruiz, escriu: Podeu aplicar els raonaments universals al cas concret de Catalunya. I als pessimistes, als que no creuen possible la “liberació” per l’única raó que ja no la tenen, recordeu-los, si us plau que les coses són espiritualment abans que siguin realment; que l’ideal de llibertat precedeix el fet de la “liberació”; que, en una paraula, les plantes respiren abans que tinguin els òrgans específics de la respiració. Sentiu-la, la llibertat, per a fer-vos dignes de tenir-la un dia. Sentiu-la, pera exigir-la; feu-la carn vostra. En veritat vós dic que’l Poeta vindrà a vosaltres.>>

La proliferació d’articles d’opinió, crítiques d’art, pensaments, aforismes, contes, poesies i manifestos omplen el tarannà del jove poeta tuberculós. Salvat-Papasseit col·labora a les publicacions ultraistes espanyoles Grècia, Ultra, Tableros, Cosmópolis...,  i a moltes altres catalanes com La Columna de Foc (Reus), Terramar (Sitges), El Dia (Terrassa), Paraules (Sabadell); i les de Barcelona Vell i Nou, Som!, L’Instant, La Revista, Almanac de Poesia,La Publicitat, La Sardana, La Mainada, Vida Americana, L’Idea, L’Estat Català... I ell mateix en crea d’altres com Proa (1921). A partir d’aquell mateix any el poeta viurà llargues estades a sanatoris per fer cura de repòs, però la seva febre també és poètica i en poc temps publica els llibres: L’irradiador del port i les gavines (1921), Les conspiracions (1922), El Poema de la rosa als llavis (1923) i La Gesta dels estels (1923).  

Els seus manifestos són també una gran aportació a la literatura i al pensament català del segle XX: Sóc jo que parlo als joves; Concepte de poeta; Contra els poetes en minúscula,primer manifest futurista català, Missió de Catalunya..., i els seus aforismes nietzschians publicats a Un enemic del Poble, Mots-Propis. Des de les Galeries Laietanes i amb col·laboració del seu germà Miquel crea l’editorial Llibreria Nacional Catalana, on publiquen llibres d’autors como Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Josep Maria de Sucre, Francesc Pujols...

La crítica de Salvat vers el món literari del seu temps marcat pel noucentisme apareix a la revista de Sabadell, Paraules, on publica el maig de 1923, Una generació sense esperit, un escrit que val la pena reproduir perquè ha estat massa temps silencia pel poder literari català: <<Els petjaments que dicta Eugeni d’Ors són el fracàs de Xènius. Xènius no va triomfar; va aconseguir sotmetre. Els petjaments que es diuen contra Xènius són, però, el fracàs d’una generació. Tot just parleu amb ell us podeu adonar que no cerca creients, però cerca criats. Criats de bon to, és cert, però només criats. I es pot assegurar que pots homes com Xènius s’han sentit tant dir: amo. Així quan va partir molts van quedar-se en vaga, mena de dactilos o màquines parlants que tan sols repetien el que el vespre portava el Glossari. D’entre els desocupats algú se n’ha adonat que feia un mal ofici, i algú ha volgut tornar-s’hi. Però el mal ja està fet. Pel fracàs de Xènius ens podem donar compte d’una generació sense esperit. L’escola de la Lliga i la Lliga mateixa, i, encara, La Revista. L’argument d’En Cambó són els 25 anys de santa persistència, al costat la fal·lera d’altres grups catalans que mai no han arribat, per idealistes que siguin al decenni. (...) Cal només procurar que la generació que ara comença sinó de la Lliga, i si pot ser, tampoc de La Revista. La nostra escriu amb por, ha estat improvisada, com els criats de Xènius. No fa molt jo invitava d’envair La Revista, d’assaltar-la de cop: no hi ha gent prou capaç. Ja fora una altra cosa si no hi cabéssim tots, la virtut de la Lliga, el pecat de la Lliga. Avui López-Picó pot dir com ha vist néixer i morir molts d’esforços. El Camí, amb Josep Pla i Marià Manent; Mar Vella, amb Garcés; Terramar, Monitor, amb Josep Carbonell i amb J. V. Foix; Trossos amb En Junoy. L’Instant... de mort violenta: Una generació sense esperit que debatia amb Xènius la seva llibertat. Avui fora L’Instant el tom més preciós de les publicacions de Catalunya. Ha poguts mantenir-se La Revista només, la vocació d’un home singularment heroic perquè així fos possible, l’autor d’Amor Senyor, qui no ha pogut juntar l’èxit resplendent de voluntat la vibració constant que caldrà exigir a tota fulla nova guia de l’intel·lecte català. El pecat d’En Picó haurà estat la indulgència. No ha fet mai concessions. Mai no hem sabut ben bé quins eren redactors de La Revista, quins col·laboradors. Quina promesa autèntica, quina realitat calia per entrar-hi. Índice de Madrid, és, amb el sacrifici, una valoració. Homes de tots els grups, la pura selecció de tots els grups, diuen que hi cap tothom, però no hi cap tothom. Amb aquesta actitud hom pot bastir un temple, per castellà que sigui: amb l’actitud d’aquí bastiríem un rengle de casetes barates. I ara deixeu que parli del pecat essencial: manca liberalisme, un porxo, català, però de cara al món. La derrota d’Espanya és que no té balcons. Homes com l’Alomar, con l’Ors potser, al principi, han hagut de marxar, perquè eren més oberts a tota comprensió. Dídac Ruiz, també, qui ja era ciutadà de Catalunya. En Josep Pijoan, Joaquim Torres-García. Hi ha llocs on cap tothom per la dita mateixa del poeta que tothom no és ningú. Els petjaments d’Ors són els fracassos de Xènius, qui va haver estat el primer de quedar-se. Tots quan marxin fracassen; però cal que els qui es quedin no sigui pel silenci, planer i improductiu. En Cambó ha pogut dir: la Lliga és Catalunya –fins s’ha demostrat que era sols un programa. Encara hi ha programes que no s’han declarat.>>

Al retornar de la seva estada al sanatori del Vernet, cercant millors aires pels seus pulmons, se’n va a viure a una torreta amb jardí, al carrer Pujolet d’Horta, però el 1923 retorna al centre de Barcelona instal·lant-se en un modest pis, al número 64 del carrer Argenteria. El febrer de 1924 mor la seva filla Núria, uns mesos més tard, el 7 d’agost a conseqüència d’una pneumònia crònica  mor Joan Salvat-Papasseit., aleshores només tenia 30 anys. L’octubre de 1925 apareix el seu darrer llibre de poemes, Óssa Menor i un any més tard Els nens de la meva escala.

Joan Salvat-Papasseit ha fet un llarg camí de trenta anys, pobre, orfe, autodidacte..., però, lector incansable, pensador, crític, avantguardista i, sobretot, poeta en majúscula, altiu, valent, heroics i sincer.

Ferran Aisa
(Catalunya núm. 126, abril de 2011)