7/8/12

Entrevista Ferran Aisa / Paper de Vidre


Paper de Vidre
 

Per Guillem Miralles, Tina Vallès i altres col·laboradors
 

«Els poders reals no han permès el desenvolupament de cap utopia que no fos la seva»
                                                                 Ferran Aisa


Entrevista a l'historiador Ferran Aisa
 


(Ferran Aisa en un acte al CCCB. Foto: Teresa Sanz)



Ferran Aisa:
Vaig néixer el 1948 a Barcelona, al número 6 bis del carrer de la Cadena (ara Rambla del Raval). Els pares eren també barcelonins, però els avis provenien per línia paterna de València i d'Aragó i per la materna d'Almacelles (Segrià-Lleida), per tant, sóc un fill genuí de la Corona d'Aragó. He treballat d'administratiu a una Gestoria, de pintor de parets a l'empresa familiar del pare, d'agent d'estadística, de llibreter, de comercial de l'Agrupació Mútua i de periodista al Diari de Barcelona, L'Avui, Diari Més i 20 Minutos. Durant la transició vaig militar a la CNT, i vaig ocupar el càrrec de secretari general del Sindicat de la Construcció i el de redactor del periòdic Solidaridad Obrera. El 1980 vaig entrar a formar part del Centre de Documentació Històrico-Social i vaig participar en la reconstrucció de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, del qual vaig ser president els anys 1993-1998. He fet de documentalista d'exposicions, entre les quals destaquen: "Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna"; "L'anarquisme ibèric (1868-1992)"; "Salvador Puig Antich i el MIL"; "Ateneu Enciclopèdic Popular, una entitat centenària"; "Salvador Dalí i Federico García Lorca, la persistència de la memòria"; i "Poetes en temps de guerra i revolució". També he escrit guions de documentals i he fet classes d'història de Catalunya. L'any 2000 va sortir publicat el meu llibre Una història de Barcelona, Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999), que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona. Des d'aleshores he publicat uns quants llibres més: El laberint roig, V. Colomer i J. Maurín, mestres i revolucionaris; La cultura anarquista a Catalunya; La Internacional, el naixement de la cultura obrera; Contrarevolució, els fets de maig de 1937; Les avantguardes, surrealisme i revolució; Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya; a més de tres poemaris, Rambla del Raval, Calidoscopi i Terra de pas. I en col·laboració amb la meva companya Mei Vidal, Joan Salvat-Papasseit, l'home entusiasta; Camins utòpics, Barcelona, 1868-1888; i El Raval, un espai al marge.
 

PAPER DE VIDRE:
Només cal llegir l'apunt de dalt sobre la trajectòria de Ferran Aisa per adonar-se que ha aprofundit a bastament en l'estudi d'unes temàtiques que crèiem que s'adeien perfectament amb el tema de la revolució, protagonista d'aquest número de Paper de Vidre i que, per tant, ell podria ser l'entrevistat ideal per respondre les nostres preguntes. I veureu per les seves respostes que, tot i que explica moltes coses, encara podria haver-se allargat una mica més, perquè més enllà de la figura de l'estudiós hi ha l'apassionat per les temàtiques que ha estudiat.
Per a un tema tan ampli i susceptible de ser abordat des de diferents perspectives com la revolució, ens interessava especialment que les preguntes provinguessin de diferents persones, amb interessos i opinions diverses, per tal que les respostes d'en Ferran fossin més interessants. I creiem que les preguntes dels entrevistadors són especialment escaients i que han contribuït en bona mesura a fer especialment interessant aquesta entrevista que podeu llegir a continuació. 

EULÀLIA PETIT (Barcelonetes.com): Moltes revolucions (la francesa, la bolxevic...) al cap dels anys són vistes amb una nova perspectiva. Als sentiments de simpatia pel que han suposat d'ideals i d'implantació d'idees noves, es contraposen els coneixements i el raport dels estralls causats per la violència. Què penses d'aquesta dualitat: el revolucionari i la seva vessant idealista, positiva, d'home altruista i bo, d'una banda; i de l'altra, el revolucionari que imposa violentament, agressivament, totalitàriament les seves idees? Pots ajudar-nos a reflexionar sobre aquests dos aspectes del bé i el mal que potser duem ja a dins i que s'aguditzen tant en un moment revolucionari? Podria ser que de tan bons que volem ser siguem capaços de fer molt de mal?
FERRAN AISA: La revolució no és més que una ràpida evolució de la vida social que agita «violentament» les coses públiques i transforma la vida quotidiana. El seu fi és capgirar l'ordre establert per tal d'imposar un nou ordre social. Però cal tenir present de no confondre la revolució amb l'algarada i la revolta. El fet revolucionari es produeix quan el vell ordre ha estat enderrocat, aleshores arriba el moment de la construcció positiva. La violència revolucionària és fruit de la lluita social o de classes, però això no és la revolució, sinó una contestació dels revolucionaris contra la classe, casta o partit que domina el sistema que es vol enderrocar. En moments límits marcats per un cert caos és fàcil que la violència esdevingui un fet indiscriminat en mans de persones o grups incontrolats. Quan un fet d'aquestes característiques esclata és necessari implantar ràpidament l'ordre revolucionari que controli aquest desajust de la societat. Per una altra banda, hi ha la «no-violència», la qual no deixa de ser un fet revolucionari que es manifesta per mitjà de la desobediència civil o el pacifisme actiu amb l'objectiu d'acabar amb injustícies o amb sistemes opressors. L'ésser humà ha emprat la «no-violència» activa al llarg de la història des de Jesucrist fins a Gandhi o Martin Luther King i, fins i tot, a casa nostra tenim la mostra en Xirinachs. Però també hi ha l'altre extrem, que pot situar la violència en el nihilisme o l'anomenada propaganda pel fet que van fer servir molt sovint els revolucionaris i els anarquistes a finals del segle XIX. L'home rebel no fa la revolució, sinó que s'aixeca contra les injustícies i manifesta el seu descontent davant la situació arbitrària en què viu. Malgrat això, s'ha dit que la rebel•lió és un primer pas per adquirir la consciència revolucionària. Un teòric de la revolució com Joaquim Maurín manifestava que era més alliçonador el gest d'Espartac aixecant els esclaus contra el poder de Roma, que mil tractats de sociologia revolucionària. Alguns anarquistes com Reclus, Malatesta, Thoreau i Tolstoi consideraven que s'arribaria a canviar el món només per l'evolució de l'ésser humà, per mitjà de l'educació, la cultura i el pensament. Fins i tot consideraven que la revolució s'havia de fer dia a dia per mitjà del comportament ètic dels revolucionaris i de la creació d'una societat paral·lela a l'existent. Però la realitat ens ha demostrat que els afanys emancipadors sempre han xocat amb els propòsits repressors dels Estats i dels poders reals que no han permès el desenvolupament de cap utopia que no fos la seva. Així les principals revolucions que coneixem per la història vénen marcads per la violència... L'esperit roussounià de l'home bo és lluny de ser una realitat en un món víctima de les seves contradiccions. Superar aquestes contradiccions significaria haver aconseguit l'harmonia de l'home amb si mateix, amb els altres i amb la natura. Això crec que només seria factible en una societat lliure, solidària, igualitària i autogestionada. Una societat en què haguessin desaparegut les injustícies, les diferències de classe i funcionés per mitjà del suport mutu que aplica el lema: «A cadascú segons les seves necessitats.»
MEI VIDAL (escriptora, guionista i productora de TVE): És evident que és impossible fer una truita sense trencar un ou. La revolució, doncs, serveix en principi per accelerar o canviar la vida política, econòmica i social d'un país; ara, cal matisar de quina revolució parlem? Des del punt de vista històric en el fons totes són semblants, però, ho són realment?
FERRAN AISA: La revolució francesa per exemple va ser l'aixecament de les classes populars dirigides per la burgesia contra l'establiment monàrquic i l'aristocràcia que el mantenia. El triomf de la revolució francesa va significar l'auge de la burgesia com a nova classe dominant, mentre les classes populars (artesans, obrers, camperols...) quedaven novament arraconades. La lluita pel poder dins de l'Estat revolucionari francès va originar la imposició d'uns sobre altres pel terror. El resultat va ser la creació d'una república que, malgrat mantenir l'esperit dels programes de llibertat, ja no tenia res a veure amb la Revolució. D'aquí l'aparició de Napoleó i els afanys imperialistes d'imposar la «revolució» a altres pobles. Les classes populars van haver d'organitzar-se a part, sobretot amb l'aparició del proletariat, fill de la revolució industrial. Novament les idees de manumissió van aparèixer amb La Internacional i amb les línies ideològiques de pensadors com ara Marx i Bakunin. La Comuna de París va ser el darrer intent, després de la revolució francesa, de crear una societat de baix a dalt, basada en la cooperació, la solidaritat i la llibertat. La revolució soviètica, malgrat ser feta pel proletariat, és molt semblant a la francesa, però aquí en lloc de la burgesia la direcció va recaure en el partit bolxevic (o comunista) que va acabar convertint-se en una casta de poder. Per tant, la revolució del soviets o dictadura del proletariat poc va durar, ja que va prevaler la dictadura del partit i del mateix secretari general sobre el proletariat que havia fet la revolució. Al nostre país la revolució va ser de caràcter llibertari i popular, va ser una revolució constructiva que va canviar el sistema capitalista pel col·lectivista i va aprofundir els aspectes socials com la sanitat, l'educació i la cultura. Aquesta revolució va durar, més o menys, fins al maig del 1937, a partir d'aleshores es va tornar a reconstruir el vell ordre... Per últim, cal tenir present que l'esperit de Rousseau sobre el caràcter bo de l'home per natura és molt lluny de la realitat, i, en moments límits, poden aparèixer els odis i les ires ancestrals i convertir qualsevol persona en un criminal en potència i crec que d'això no se'n salva gairebé ningú. A més cal tenir en compte que, al nostre país, no solament hi havia una revolució en marxa, sinó una guerra contra el feixisme internacional. Malgrat això, tenint l'experiència del que va passar a Catalunya, la majoria de la població es va decantar per fer la revolució constructiva de la societat, però les bones notícies, des del punt de vista actual, no interessa difondre-les, al contrari, els fets delictius són enlairats al màxim per esborrar, d'aquesta manera, tot el que es va fer de positiu. Què se sap actualment de l'obra constructiva de la revolució espanyola?
JULIÀ DE JÒDAR (escriptor): La desaparició del concepte de revolució dins de la terminologia lligada a les perspectives alliberadores, només és conseqüència dels fracassos viscuts al segle xx o cal inserir-la en l'esgotament de l'horitzó intel·lectual inaugurat amb la modernitat, en la mancança de noves eines conceptuals per explicar els canvis que han donat lloc a les societats postindustrials?
FERRAN AISA: La paraula revolució, com tantes altres, ha estat segrestada per l'establishment. El capitalisme fa servir aquestes paraules com era revolució, solidaritat, autogestió, utopia, etc., per dir una altra cosa o per buidar-les del seu veritable contingut. La publicitat s'ha encarregat de fer-nos veure que un cotxe és revolucionari o que tal marca és solidària amb el tercer món. La caiguda de les ideologies amb el mur de Berlín va ser realment una llosa per a la paraula revolució, des d'aleshores la «revolució» la detecta el poder i, per mitjà de la «democràcia» i el neoliberalisme ha imposat el pensament únic i el mercat lliure. La societat, però, continua estant classificada entre dominants i dominats, els primers detecten el poder i decideixen per milions de persones, els segons només són (o som) «esclaus» feliços o infeliços de la societat de «benestar» o de «malestar», que els primers han dissenyat. Per tant, ara mateix, vivim sota una gran dictadura econòmica, social i cultural que pretén dir-nos que la història s'ha acabat, que les ideologies han fracassat, que l'únic pensament és el seu i que les utopies porten al desastre. Els intel·lectuals de la societat postindustrial no han de caure en aquesta trampa posada pels mandarins de la globalització. La crisi actual ha demostrat que l'Estat esdevé un col·laborador fidel del sistema i, sense pudor, acudeix amb diner públic a salvar-lo. Mentrestant milers de famílies i de persones queden abocades a l'atur, a la misèria, a la caritat... L'emancipació humana que tant lloaven els revolucionaris dels segles passats continua essent una causa pendent, la divisió del món entre dominants i dominats és un altre concepte a tenir en compte. El desenvolupament de la llibertat i de la solidaritat com a eines per encaminar-nos cap a l'autogestió de la societat està en els plantejaments del fòrums que proclamen que un altre món és possible. Per tant considero que la tasca dels intel·lectuals, dins d'aquesta era del buit en què vivim, és desemmascarar les trampes del sistema neoliberal per demostrar que l'ésser humà pot continuar avançant per la via de la solidaritat, del suport mutu i de la llibertat cap a un altre món on els valors preestablerts siguin uns altres. Tal vegada hauríem de tornar a plantejar-nos què vol dir revolució, què vol dir llibertat, què vol dir utopia... L'esgotament intel·lectual hauria de ser tan sols una parada en el camí per continuar caminant cap a l'horitzó..., però tenint present que la utopia no és a la fi del camí, sinó en el mateix camí. Així són les ítaques...
ISAKI LACUESTA (director de cinema): Comunista, capitalista, socialista... Totes aquestes paraules han estat sotmeses a un desgast considerable i hores d'ara tenen una lectura ambivalent, segons qui les faci servir. En canvi, i malgrat les obres d'escriptors com Chateaubriand i Arenas, el mot revolucionari continua ressonant sempre amb un dring positiu. És, inequívocament, un elogi. Perquè la paraula revolucionari resisteix tan bé en l'imaginari col·lectiu?
FERRAN AISA: La paraula revolució ha tingut sempre una bona acollida en una gran part de la societat, perquè representa una esperança, un mot de canvi, malgrat que ara mateix només ho sigui en l'aspecte imaginari. La revolució i els revolucionaris encara mantenen una aurèola romàntica, filla del segle XIX, un segle realment impressionant que va engendrar pensador com ara Marx o Bakunin i, naturalment, molts altres. El poder s'ha dedicat a desgastar la paraula o a segrestar-la, i la publicitat s'ha dedicat a fer-la servir com a adjectiu d'avantguarda dels productes de consum. La utilització d'imatges, per exemple, de Mao o de Che Guevara, en anuncis publicitaris, no serveix més que per desvirtuar la realitat i convertir aquests revolucionaris en productes al servei d'interessos capitalistes. Hi ha revolucionaris que tenen bona premsa una vegada morts, recordem el cas de Salvador Puig Antich, mentre vivia gairebé ningú no va fer res per salvar-lo. Això també passa amb les ideologies revolucionàries: només són tractades, més o menys, quan ja no hi ha «perill» que ressorgeixin. Però cal anar en compte, si mirem la propaganda actual sobre la guerra civil espanyola veurem que tot el mal recau sobre l'anarquisme i, sobretot, sobre la FAI. Ells són els dolents de la pel·lícula mentre els seus aliats durant la guerra, actualment al poder, es renten les mans com Pilats. Si mireu arreu veureu que la paraula revolució només és als llibres d'història, actualment només la fan servir a Cuba, precisament un país on hi va fracassar ja fa molts anys. En els temps de la globalització s'usen altres paraules per denominar la revolució, tal vegada per no confondre els objectius de canvi amb velles idees d'antuvi. Malgrat això, la paraula revolucionari ha resistit el pas del temps com una imatge necessària per a l'imaginari col·lectiu, ja que la majoria de les persones viu en un món que no li agrada i, tal vegada, voldria ser revolucionària per canviar-lo. Però com deia la cançó no són bons temps per la a lírica, ni per ser revolucionari, ni per ser heroi.
MARTÍ SALES (escriptor): Què en penses dels moviments llibertaris contemporanis amb base a la xarxa, organitzacions com ara nodo50 o indymedia? Creus que Internet ha esdevingut una eina indispensable per a la construcció d'alternatives a tots nivells?
FERRAN AISA: Tot el que sigui positiu per iniciar camins, projectes o alternatives benvingut sigui. Les noves tecnologies poden fer una gran servei a la comunitat tant d'informació com de formació. La immediatesa és un fet important, sobretot en el nostre món global, però cal tenir en compte que al segle XIX, sense Internet ni telèfon, el proletariat va ser capaç de construir La Internacional. Això ho dic perquè crec que molta gent creu que la vida ha començat ara mateix, i, en canvi, molts dels drets de què gaudim han estat aconseguits per mitjà de la lluita dels nostres antecessors. Els moviments llibertaris, en el cas que realment tinguessin pes, haurien d'estar a tot arreu, no solament a la xarxa informàtica, sinó a la vida real com ho van estar anteriorment. Tant abans de la guerra civil com a la revolució i, fins i tot, durant la transició. Els anys setanta que vaig viure plenament abocat a la reconstrucció d'aquests moviments, sense cap experiència, els joves vam posar en marxa la CNT, els ateneus llibertaris, revistes, editorials, ràdios lliures, etc. Gairebé tot se'n va anar en orris, ara no cal dir per què, seria molt llarg d'explicar, però l'essència d'aquells moments tal vegada l'han recollida diversos col·lectius com els okupes o els que naveguen per la xarxa a nodo50 o indymedia. Ara caldria veure si tota aquesta lluita alternativa es tradueix realment en una nova força de pensament i d'acció capaç de crear un moviment d'alternatives a tots els nivells. I quan dic a tots els nivells em refereixo tant a crear des de centres culturals com a constituir empreses autogestionàries.
MARTÍ SALES (escriptor): Tinc tendència a pensar que els nivells d'ignorància, apatia i inèrcia en la història de la humanitat no han fluctuat gaire i sempre han estat molt elevats. Creus que és així o que estem en una època particularment adotzenada -o particularment activista?
FERRAN AISA: Si parlem de la història de la humanitat al llarg dels segles, sempre hem vist com els que detectaven el poder imposaven no solament la seva força, sinó també la seva creença. Només una minoria era ensinistrada en les arts, les lletres i el saber. La immensa majoria de la població no anava mai a escola. El monopoli de l'educació normalment estava en mans de l'Església i els únics que hi anaven a aprendre alguna cosa eren els fills de la noblesa. Posteriorment es van obrir escoles per als fills de la burgesia. Però les primeres escoles, anomenades de minyons, no es van posar en marxa fins a finals del segle XVII. Per tant era normal que les classes baixes visquessin en una profunda ignorància. La majoria de la població era analfabeta i, per tant, entre una cosa i l'altra, molt fàcil de ser manipulada pels quatre pilars del poder: estat, exèrcit, església i burgesia. La revolució industrial va crear, per una banda, el patró o capitalista, i per l'altra, el treballador. La brutal explotació i les condicions infrahumanes en què vivien els treballadors van ser el detonant que va encendre la metxa de la consciència obrera. Els pensadors socials van enlairar les seves teories emancipadores i els nous corrents socials es van organitzar creant associacions de defensa. L'obrer conscient va convertir-se en proletari i, aleshores, sabent la seva condició d'explotat, va aixecar la seva bandera de rebel·lió contra el sistema injust que el condemnava a la misèria absoluta. L'obrer organitzat sabia que el poder disposava d'una arma que ell no tenia, la instrucció, per tant, des de la creació de La Internacional es va posar en marxa la constitució d'ateneus i escoles per ajudar a la formació dels obrers. No hi ha cap congrés obrer del segle XIX o de més tard, del primer terç del segle XX, com també la creació d'escoles lliures que van des de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia fins a les escoles racionalistes de la Segona República. Per tant, crec que l'ésser humà, sobretot de les classes baixes, va fer un gran avanç contra l'apatia i la ignorància en els dos darrers segles, cosa que li va permetre mantenir en peu el seu esperit de consciència. El punt més àlgid d'aquesta consciència va ser durant la revolució del 1936-1937, en què els treballadors van col·lectivitzar els serveis públics i els mitjans de producció; i van organitzar una societat al marge de l'Estat tradicional. Les dures derrotes del proletariat, els exilis, les repressions i les desmemòries van portar l'antic proletariat al sac negre de la història. Malgrat que durant el final del franquisme i la transició hi va haver un tímid despertar d'aquesta consciència, novament, ja fos amb el desencís o amb el pas del temps tot va quedar en un miratge. La situació de la societat actual marcada per l'individualisme i la insolidaritat no ha fet res més que crear ignorants «il·lustrats», perquè a diferència dels proletaris del segle XIX, ara no hi falta ni escola, ni universitat ni informació.
JORDI QUER (editor): Políticament, literàriament, què van aportar les Terres de Ponent a la revolució catalana? És un mite que els joves immigrats del camp a la ciutat de Barcelona passaren a engrossir sovint les files més contestatàries i radicals?
FERRAN AISA: L'aportació lleidatana a la política i la cultura catalana és prou important, només cal veure d'on procedia el president Companys, fill del Tarròs, o en quin lloc va iniciar la seva carrera política Macià, a les Borges Blanques. Tampoc cal no oblidar la presència important de lleidatans en el moviment obrer català, començant per Salvador Seguí El Noi del Sucre i acabant per Víctor Colomer, el darrer alcalde republicà en funcions de l'Ajuntament de Barcelona. Joves de Ponent van col·laborar en la creació de l'Associació Escolar Republicana que va dedicar-se, a primers de segle, promoure la cultura entre les classes baixes i a fomentar el catalanisme. Aquí cal parlar d'Humbert Torres, que fou el primer alcalde popular de Lleida i diputat al Parlament d'ERC. Torres i el seu company Perenya van col·laborar amb Layret, Companys, Zulueta i altres a fomentar l'Extensió Universitària per a Obrers a Barcelona. Altres joves arribats de Ponent van militar tant en el camp llibertari com en el marxista, però, sobretot van tenir un paper important en la creació del Partit Comunista Català (PCC) i, poc després, del Bloc Obrer i Camperol. Hi van destacar Víctor Colomer, Jordi Arquer, Pere Bonet, Ardiaca i, fins i tot, Joaquim Maurín que, fill de Bonansa-Osca, va fer de mestre al Liceu Escolar de Lleida i fou el secretari de la CNT lleidatana. Durant la República una gran part dels militants d'esquerres lleidatans que vivien a Barcelona van formar part del POUM i altres del PSUC. També hi va haver destacats militants de la CNT com l'aragonès Felipe Alaiz, que havia estat mestre del Liceu Escolar i militat en l'organització confederal lleidatana. Va ser molt important l'aportació dels mestres de Ponent que van anar a parar a les escoles del Patronat Escolar barceloní i que van mantenir una gran activitat durant la guerra en l'organització del CENU: Dolors Piera, Teresa Vilasetrú, Josep de Tàpia, Frederic Godàs Vila, Víctor Colomer... També en el camp de la cultura trobem els germans Xuriguera (Joan Baptista, Ramon i Pau), tots ells membre del POUM, col·laboradors de l'Ateneu Enciclopèdic Popular i autors de novel·les. De els comarques lleidatanes, concretament de Balaguer (La Noguera) hi trobem la presència destacada en plena guerra de la jove Teresa Pàmies, militant de la JSU i fill de l'històric militant comunista Josep Pàmies. Resumint, Barcelona va saber atraure els joves amb inquietuds de la resta de Catalunya, però, amb una especial decantament cap a les organitzacions d'esquerres dels lleidatans. Acabada la guerra a Catalunya la majoria d'aquests polítics, mestres i escriptors lleidatans van haver d'emprendre un llarg exili, molts d'ells ja no hi van tornar mai més.
JAUME AUBAREDA (editor): Al marge de la teva faceta com a assagista, conrees també la poesia. Parla'ns una mica de la teva obra poètica.
FERRAN AISA: Vaig començar a escriure poesia quan tenia disset o divuit anys, en principi no n'era conscient que feia poemes, ja que jo el que volia fer eren lletres de música pop. Abans dels vints anys ja havia escrit alguna lletra en català emulant als autors de la nova cançó, Raimon, Serrat, Llach. A partir dels vint anys ja em vaig adonar que feia poemes, la majoria d'ells (escrits en castellà) encara són inèdits. El canvi de to va ser degut a la meva passió per la lectura i per descobrir la veu dels poetes. Així vaig començar a llegir els poetes castellans Bécquer, Machado, García Lorca, Hernández, León Felipe, Neruda, Goytisolo, Gil de Biedma, i els catalans Pere Quart, Riba, Maragall, Carner, Vinyoli, Salvat-Papasseit, Foix, Espriu, Ferrater, Bartra, Rosselló-Pòrcel, Andrés Estellés, Martí Pol..., i els estrangers Elliot, Hikmet, Mallarmé, Corso, Rimbaud, Kavafis, Pavese, Pessoa... Tots plegats i molts altres van ajudar-me a omplir el meu sarró poètic. Naturalment si hi ha un poeta que ha tingut un pes més decisiu en la meva obra no és un altre que Salvat-Papasseit. A l'època d'estudiant nocturn de peritatge mercantil, amb uns companys lletraferits van crear una grup literari que organitzava tertúlies i ens intercanviaven els escrits. Però la nostra tasca literària restava completament inèdita. No vaig començar a publicar fins la a transició, crec que seria a finals del 75 o del 76 que per primera vegada vaig veure un poema meu publicat en una revisteta que es deia Fulls Acràtics. A partir del 77 els meus escrits i alguns poemes apareixen publicats a Construcción, un butlletí de la CNT; i, durant les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona, vaig publicar, amb Pep Castells, un recull de poemes en una mena de fanzine. L'any 1980 vaig entrar a formar part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, des d'on vam col·laborar en la creació de la Secció Literària, que organitzava diverses activitats com ara tertúlies, exposicions, conferències, homenatges, recitals poètics i publicava la revista El Vaixell Blanc. En els trenta números de la revista hi tinc publicats diversos escrits literaris i nombrosos poemes. La publicació també es va dedicar a crear una humil col·lecció poètica, l'any 1986 hi vaig publicar els dos primers reculls, un en català i l'altre en castellà: Arran de mar i Todo el fuego sobre el mar. Fins a 1990 que va finir la col·lecció en vaig publicar algun altre. Més tard l'any 1998, les edicions del Grup León Felipe en publicava Raval, memòria poètica i el darrer any del segle apareixia La caixeta del Van Gogh, editat per El Dau d'Ivori. Precisament amb aquest grup liderat per Adolfo Castaños vaig participar en nombrosos recitals poètics a Barcelona i rodalies. Ja en el nou segle he publicat tres poemaris: La Rambla del Raval, Calidoscopi i Terra de pas. El primer recull és una constant d'un dels meus principals imaginaris, el barri del Raval, els seus carrers, els seus terrats, la seva gent, tot allò que només és memòria perquè la història que mai s'atura s'ho ha empassat. La sensació, la tendresa, la passió, l'amor, la utopia, el somni... El record dels que ja no hi són. La poesia i l'art han de saber enlairar-se per sublimar, transcendir i, si és necessari, retornar-nos la bellesa segrestada per fer més agradable la vida. Calidoscopi és una mostra de versos publicats a la revista El Vaixell Blanc, en altres opuscles o totalment inèdits. Tots ells són versos escrits el segle XX, des dels anys seixanta fins els darrers noranta. En canvi, Terra de pas, el meu darrer llibre, es va començar a gestar a les portes del nou mil·lenni i representa la meva incursió, novament, a l'amor, la utopia, el somni, el temps que passa, la terra en què vivim i, finalment, un canvi d'espai, doncs del Raval i de Barcelona, passo a recórrer les terres de Ponent, les terres dels meus avantpassats materns, la terra de la Mei... D'aquets recull s'ha dit que continua havent hi la presència de Salvat-Papasseit, però ara ampliada amb Màrius Torres o Maria-Mercè Marçal i, sobretot, i al meu parer, també el Pavese de Lavorare Stanca.
ANNA CARRERAS (escriptora): Els títols que recullen la seva poesia (La rambla del Raval, Terra de pas, Univers i Calidoscopi) són itineraris, microcosmos i macrocosmos que impliquen límits, moviments i reaccions. La revolució poètica és expressió en paral·lel a comunicació. A través de la lògica retrospectiva (record) i de la lògica prospectiva (somni) de l'art, considera que es pot reaccionar contra l'estancament estètic i forjar una poètica de ruptura?
FERRAN AISA: Els corrents poètics que més m'han interessat són els que marquen un ritme de trencament. Crec que això es pot aconseguir des de l'exploració tant dels sentiments com dels afanys col·lectius. De vegades s'ha dit que la meva obra poètica és un cant generacional, sobretot els versos del Raval, el poeta Adolfo Castaños, al pròleg d'El Raval, memòria poètica, va dir: «Cualquier poema de Ferran Aisa -aunque en mayor medida unos más determinados- es un acto de notario poético de un tiempo y una circunstancias, que trata con delicadeza y precisión casi femeninas, porque el susurro y el fluir es más importante en él que los grandes gritos y la convenciones -aún las más nobles de ellas. Y lo que para más es de agradecer: todas esas referencias, toda esa memoria fértil que suda sus versos, es conjugada con un latir propio y personal por el que canaliza y devuelve convenientemente el hilo de la memoria, con su propia huella.» El també poeta i crític literari David Castillo, al pròleg de Rambla del Raval, diu: «Descendent de Salvat, Ferran Aisa recull els sons i els sorolls del carrer i els incorpora a uns versos que fan aroma de mel i farigola, que evoquen la nit de Sant Joan i que ens ensenyen els carrers del seu barri, avui devastat per la Rambla del Raval que dóna títol al poemari. (...) També hi ha un cant generacional, el record dels tristos i emocionants dies de l'anomena Transició política, que tants somnis i malsons va dur. (...) Més que un cronista històric o periodístic, Ferran Aisa es més importants del nostre temps, com ara Vicent Andrés Estellés o Maria Mercè Marçal.» Finalment l'historiador i poeta Xavier Díez, sobre Terra de pas, escriu: «Si Salvat-Papasseit hagués arribat a seixanta anys, probablement seria com Ferran Aisa: optimisme indestructible i confiança, contra tota evidència, que les utopies són encara possibles.» Bé, he volgut fer aquest incís sobre la meva obra poètica abans d'acabar de contestar aquesta pregunta. La revolució poètica sempre va paral•lela a la revolució transformadora de la societat. En certs moments de la història els revolucionaris són poetes en acció, només cal recordar a Durruti quan liderava la seva columna de milicians i va ser entrevistat per un periodista canadenc i l'anarquista va clamar: «Las ruinas no nos dan miedo. Sabemos que no vamos a heredar nada más que ruinas... (...) Pero, le repito, a nosotros no nos dan miedo las ruinas, porque llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones y ese mundo está creciendo en este instante.» Això és poesia en acció..., poesia revolucionària. L'art al llarg de la història ha passat per moltes etapes, la majoria d'elles ha caminat de la mà del poder, ja fos l'Església o la burgesia. L'art per l'art, que s'ha tornat a imposar després de l'època de les Avantguardes, no és més un espectacle per la societat de consum. L'art revolucionari (incloc la poesia) en canvi pretenia (o pretén) incidir en la vida quotidiana de les persones per canviar el seu comportament social. Des d'aquesta perspectiva es volia forjar un moviment de ruptura que baixés l'art i la poesia a peu de carrer i es passegés entre la gent. Les avantguardes artístiques i literàries van abandonar les torres d'ivori per posar-se al costat de la causa popular. Aleshores l'art i la poesia van esdevenir acció revolucionària... Albert Camus va analitzar perfectament aquesta qüestió artística: «La poesia rebel de finals del segle XIX i començament del XX va oscil·lar constantment entre aquests dos extrems: la literatura i la voluntat de poder, tant irracional com racional, el somni desesperat i l'acció implacable.» La memòria i el somni, doncs, són completament compatibles per construir un imaginari poètic «revolucionari», que, per mitjà dels versos, esdevingui un motiu pels sentiments humans, però també per la ràbia i pel somni utòpic.
CARLES HAC MOR (escriptor): A tu, oh Ferran!, a qui de fet no conec personalment, que vas fer d'home anunci nihilista (que reclamava «No res. Res de res. Absolutament no res») en un «Cabaret Voltaire» de fa molt, no et sembla que ara, com sempre, caldria no pas fer himnes AL no-res, sinó pensar -sense anunciar-los- en els himnes DEL no-res, amb el benentès que, en voler transformar les coses, és precisament aquesta voluntat (que traeix el no-res) la que fa que res no es transformi, potser per sort, i tot plegat vist sota la convicció -mantinguda per tothom, inclòs jo, amb tota la impostura del món- que qualsevol activitat cultural neix d'una intenció putrefacta, i que aquest origen, de tan engrescador com és, ens fa mirar de mal obrar (els carrinclons en dirien crear, i els benpensants provocar) com qui desconeix l'influx permanent i vitalitzador del no-res?
FERRAN AISA: Oh, amic Carles! Recordo perfectament el Cabaret Voltaire de l'any 85 com un fet innovador dins d'una Barcelona amorfa i putrefacta, una ciutat dominada pel seny gris del poder manipulador i totalitzador dels mandarins polítics, periodístics i culturals. L'esperit dadà hauria de tornar a agafar empenta dins del món artístic i cultural per dinamitzar-lo i crear novament esperits revolucionaris des de l'art, des la vida i des del no res. Ja ho va dir Tzara i també Picabia, dadà no és res, dadà no vol res, dadà no vol absolutament res. Però aquesta negació per mitjà de l'acció esdevé un clam revolucionari, ja que dadà ho vol capgirar-lo tot. Tal vegada a aquesta pregunta li aniria bé contestar-la amb el fragment del poema «Art», d'un llibre encara inèdit: «(...) Per un moment una mosca i la poma que em vaig cruspir abans de llançar-me / al vuit dels meus cinc o sis sentits van resultar còmics i fins i tot absurds, / res que objectar, vaig meditar profundament i em vaig fer un embolic, / total per res, absolutament res: RES! RES! / Doncs, no som res, com els dadaistes, res de res... / (...) Per allà passejava Tristan Tzara dadaísticament parlant i a la vegada plovia al menjador. I l'aigua ballava al compàs dadà d'una rima trencada, incompleta / com una profunda realitat marcida als llavis d'una verge en estat de gràcia, / plena de saviesa o com un arbre de grans branques al mateix desert del Sahara. / (...) Ah, i l'absinti content ballava frenèticament amb les roselles de la primavera, / era l'hora roja la tarda quan vaig rebre la benedicció papal, / però cansat de tanta mentida, vaig agafar un taxi i em vaig llançar al mar / dels despropòsits deixant la meva herència als banquers.»
GUILLEM MIRALLES (Paper de Vidre): Hi ha un cert acord a qualificar l'obra poètica de Joan Salvat-Papasseit com una de les més brillants de la literatura catalana, malgrat que fou estroncada per una mort molt prematura, i amb la contribució de diversos cantants (Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Casasses-Comelade...) que han musicat poemes seus, l'han ajudat a fer popular. La seva prosa tanmateix, és bastant desconeguda. La recent publicació de l'Obra Completa a Galàxia Gutenberg ens ofereix aquests escrits en prosa. Què creus que aporta Salvat-Papasseit en quant a temàtica i estil a la prosa catalana?
FERRAN AISA: Salvat va ser sobretot un poeta, fins i tot quan escrivia prosa, perquè estava tocat per la vareta dels grans ideals. La seva prosa castellana fou escrita quan era molt jove, només amb vint anys era capaç d'escriure textos com «Humo de fàbrica», en què diu: «Salían lentamente de la fábrica y yo leí sus odios y sus buenos amores, su hambre y su miseria. Y así leí también que eran los productores, aquellos desdichados. Y me junté con ellos, porque su aspecto era de bondad y dulzura y porque son el símbolo, por ese padecer, de la evolución firme y creadora. Mientras las chimeneas humeantes dibujaban cabezas de rabias comprimidas y de angustias y muertes: Era la gran visión humeantes dibujaban cabezas de rabias comprimidas y de angustias y muertes: Era la gran visión de la terrible nube que traerá la lluvia, la tempestuosa lluvia que les libertará. La lluvia que es la masa que lo produce todo y carece de todo. Aún me fui bendiciéndoles por aquella tragedia de sus vidas, porque les hará dueños de todos los destinos de la tierra: -Cada uno que muera en la lucha sublime por un mejor mañana, producirá en su tumba a ras de tierra una rosa de fuego que consumirá un mundo de injusticias. Así sea.» Salvat-Papasseit és un perfecte fill del seu temps, home d'extracció proletària, orfe de pare, tancat en un orfelinat al port, àvid d'aprendre, gran lector, amant de la Kultura... El primer terç del segle XX va ser un moment de gran ebullició en tots els sentits i la joventut va prendre part en aquesta lluita per canviar les coses. Això sí, començant per canviar-se ells mateixos, doncs, la revolució ha de començar per canviar les persones i assumir des d'ara mateix l'ètica i els valors del món que vol construir. Salvat-Papasseit, com tants joves de la seva època, va seguir aquesta aspiració de voler canviar el món... Paral·lel als escrits de Salvat podem veure també els d'altres joves d'aquell temps com ara Andreu Nin o Joaquim Maurín i veurem que els anhels de justícia i de llibertat formen part dels seus articles. La prosa revolucionària de Salvat, que en alguns aspectes està marcada pel pensament anarcosindicalista o el llibertari, és completament regeneracionista. Les lectures de Gorki, Kropotkin, Ibsen o Costa queden ben reflectides en els seus escrits. Salvat no solament denuncia fets concrets, sinó que intenta ser educador de les «masses» i pretén regenerar els vells vicis humans. Per tant no és estrany que blasmi contra la burgesia, però que, a la vegada, també ho faci contra els treballadors... Salvat era capaç d'agafar el fuet «literari» per agitar-lo contra la joventut conformista: «¿No conocéis Un enemigo del pueblo, de Ibsen? Debierais conocerle, pues yo también lo soy, a la usanza de aquél, y así, cuando os insulte y os maltrate, no os caerá en extrañeza. Los jóvenes de España sois un hato de eunucos y de imbéciles, un hato de cobardes. Hay que hablaros así para que reaccionéis. Esta es una nación que vegeta en el fango y que se duerme en él; vosotros sois el fango. Un incesto monstruoso, del cual sólo saldrá -como del parto vil de una infame aristócrata- un pingajo de pus, que eso es lo que os corroe las entrañas.» Salvat-Papasseit molt ràpidament va passar a la llengua catalana i ho va fer a través dels versos i també dels escrits a la premsa o dels manifestos o dels contes a les filles. La seva prosa aporta a la literatura catalana una veritable frescor que no es troba en els seus contemporanis, malgrat que, pels problemes de la seva formació intel·lectual i per la seva extracció social, no va estar mai reconegut del tot pels poders literaris, Salvat aporta, sense dubte, les més interessants pàgines literàries de l'avantguarda catalana.
GUILLEM MIRALLES (Paper de Vidre): Actualment hi ha un viu -i a vegades polèmic- debat a l'entorn del model d'escola que es vol en el qual hi participen mestres, polítics, pares i mares, periodistes, etc. Quan se'n parla, es contraposen diferents models i es parla de recuperar els valors de l'autoritat i l'esforç, que suposadament s'haurien perdut pel camí i que, ben aplicats, haurien de conduir als alumnes cap a un millor aprenentatge. Després d'escriure el llibre Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya, creus que hi ha algun valor més que no es té en compte en aquest debat, probablement perquè aquest sí que suposaria un fort canvi de model, i que contribuiria també a estimular els nens cap a la curiositat i l'aprenentatge? Quins van ser, en la teva opinió, les grans innovacions dels moviments pedagògics de la II República que van ser estroncats per l'adveniment de la Guerra civil?
FERRAN AISA: Crec que el problema fonamental, com en tantes altres coses, rau en no haver fet un canvi realment rupturista durant la transició. D'altra banda, els mestres progressistes, que van voler construir una escola contrària radicalment a l'escola autoritària franquista, han acabat perdent l'horitzó... Ara gairebé ningú parla de quin és l'objectiu de l'escola? Preparar els alumnes pels graus superiors? Formar persones? Infondre valors democràtics? Motivar els alumnes a ésser carn de canó de la societat capitalista? Difícil papereta la dels nostres educadors. Amb el meu llibre Mestres... he volgut explicar la gran lluita que van portar a terme els mestres, des del segle XIX, per dignificar la seva professió. També he volgut enlairar l'ètica dels mestres alhora de promoure els valors, entre els seus alumnes, de llibertat, de solidaritat i de suport mutu. Valors que eren completament formatius per les diverses fornades d'alumnes, especialment, de la República. La idea de l'educació com eina emancipadora va ésser promoguda per l'escola llibertària, a través d'experiències derivades de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a les escoles racionalistes. La renovació pedagògica que va viure Catalunya a partir de l'etapa de la Mancomunitat va permetre l'aparició de mestres d'una gran categoria humana, que van desenvolupar la seva tasca tant en escoles pilot o en els Grups Escolars de l'Ajuntament de Barcelona. Amb alts i baixos, sobretot motivat per la dictadura de Primo de Rivera, amb la implantació de la Segona República i el restabliment de la Generalitat, l'escola va prendre un gran impuls de la mà de gestors i mestres, que consideraven l'educació com una de les millors eines per ajudar a canviar la societat. La guerra va arribar quan ja s'estava incorporant a l'ensenyament català les principals experiències pedagògiques que podríem dir d'avantguarda dels Ferreri, Decroly, Dalton, Montessori, Freinet... A nivell de l'estat espanyol també s'havia avançat amb la recuperació de l'ètica educativa de la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Ríos. Tot plegat havia convertit l'ensenyament en un dels principals (per no dir el principal) puntals de la República. L'inici de la guerra, en principi, no va acabar amb aquest esperit a la zona republicana, tot el contrari, es va multiplicar considerablement els anhels d'aprendre, ja que en la nova societat que s'estava construint tothom havia d'estar preparat per ser gestor i obrer a la vegada. Les escoles, malgrat els mals de la guerra, van viure els seus millors moments a Catalunya amb la constitució del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada), sistema educatiu que recollia les principals corrents pedagògiques, tant les llibertàries com la dels pedagogs avantguardistes. El resultat d'aquest nou sistema escolar va ser l'establiment de l'escola activa, és a dir, una escola participativa. La victòria franquista sobre la República va significar l'arrasament de totes les experiències que s'havien fet a Catalunya durant els darrers trenta anys i, aleshores, imposaven una escola autoritària, marcada per la difusió dels valors del règim (pàtria, caudillo, gestes heroiques espanyoles, etc.), el catolicisme ultramuntà i, en lloc de la reflexió, la memorització. Naturalment, tot explicat en la llengua de l'Imperi. Doncs, crec jo, que, una vegada acabat el franquisme, els nous gestors educatius democràtics no han sabut trobar encara el programa més adequat per l'ensenyament actual, portant, aleshores, tant els mestres com els alumnes a la desmotivació per una falta real d'objectius. Tal vegada s'hauria d'obrir de nou un gran debat en què només hi hagués una pregunta: Quin és l'objectiu de l'escola dels nostres dies?
TINA VALLÈS (Paper de Vidre): «L'any 2004 els diaris es feien ressò de la descoberta de restes arqueològiques al solar de l'illa Robadors, en el lloc on hi ha prevista la construcció de la Filmoteca, pisos de protecció oficial i un hotel de luxe. L'edifici, tot de vidre, en forma d'el·lipse, s'il·luminarà des de dins com un far... Un viatge des de Blade Runner fins al temps més remot de la ciutat.» Aquest fragment és extret del seu llibre El Raval. Un espai al marge, escrit a quatre mans amb Mei Vidal (i publicat per Base el 2006). Ara, al 2009, qui passi per la Rambla del Raval ja pot veure aquest hotel de luxe que al 2004 tan sols era un projecte; un hotel d'aspecte bladerunnerià que contrasta amb l'entorn ravalenc de balcons, roba entesa i façanes que no han gaudit d'una subvenció Barcelona-posa't-guapa. Situar-se al mig de la Rambla del Raval, just en aquest punt i mirar a una banda i a l'altra és ser espectador de les dues cares del Raval: la que ven l'Ajuntament i la que vivim els veïns. Quan hi passo, em pregunto: què deuen pensar els hostes de l'hotel quan veuen per la finestra de l'habitació els edificis mal conservats i plens de vida de l'altra banda de la Rambla? I, sobretot!, què els deu passar pel cap als que des del seu balcó-traster i atapeït de roba estesa veuen aquell edifici postmodern i exageradament il·luminat cada dia del món?
FERRAN AISA: L'hotel cilíndric de l'illa Robador és una mena de nau extraterrestre en mig del Raval. Qualsevol dia d'aquests sortirà com un coet cap a l'espai amb tots els turistes al seu interior... Ara també acaben d'inaugurar molt a prop la plaça Manolo Vázquez Montalbán, què hagués pensat l'escriptor del Raval d'aquest hotel i el seu entorn? Crec que, seguint el seu costum, ho hagués criticat, doncs, tal vegada pensés que li havien robat part del seu imaginari. Del vell Raval queda molt poca cosa, sí, naturalment moltes cases i molts carrers, però, la vida avança... A mi m'han enderrocat la casa on vaig néixer, el taller del meu pare al carrer Sant Rafael, l'imaginari... Acabaré recordant el poema de Rambla del Raval, 

«Somnis trencats»:
Somnis trencats de la infantesa,
mites adolescents cavalcant
damunt d'un núvol blanc,
lliures com els vents,
lliures i adolescents
d'aquell Raval
de carrers estrets
i vells cinemes,
petites illes
on descobríem
el món màgic del somni
d'un Alan Ladd pistoler solitari
a cavall per les valls i els turons,
d'aquelles terres llunyanes,
-Shane, no te'n vagis...
I, encara, altres mites adolescents,
amb Robin Hood a Sherwood,
lluitant a favor dels pàries / i oferint la vida
per l'amor de Lady Marian.
Oh, el capità Blood, corsari dels mars,
disfressat d'Errol Flynn,
amb l'espasa a la mà,
assaltant vaixells!...
I l'illa del tresor
on tots els pirates
trobaven el seu paradís.
Ah, la bandera negra dels pirates,
amb un parell d'ossos i una calavera,
en el pal més alt del meu vaixell!
Ai, el meu vaixell:
el meu terrat,
el meu somni trencat!
SANTI SOBREQUÉS (editor): Quines són les teves previsions de publicació i els teus projectes per a l'any en curs?
FERRAN AISA: Entre els projectes que estan a punt de materialitzar-se, és a dir, de ser editats, hi ha un estudi sobre l'Ajuntament de Barcelona durant la guerra civil, coeditat conjuntament pel Servei de Publicacions de l'Ajuntament de Barcelona i l'Editorial Base. Entre els projectes immediats hi ha un treball que he escrit sobre els recitals poètics a Barcelona durant els anys de la guerra, que publicarà l'editorial mallorquina Lleonard Muntaner i, actualment, estic treballant amb la Mei Vidal en la preparació de la segona edició de la biografia de Joan Salvat-Papasseit. També tinc en marxa un assaig sobre la utopia...
 

(Paper de Vidre núm. 51, 23 de febrer de 2009)

No hay comentarios:

Publicar un comentario