5/6/13

Llibreria Cervantes Canuda / Barcelona

Ara que diuen que la llibreria Canuda tancarà el proper mes d'ctubre. Recupero el capítol d'un llibre sobre Barcelona encara inèdit en què parlo de la referida llibreria del carrer Canuda.

El cementiri dels llibres oblidats
 
(Entrada a la Sala de Arle Libreria Canuda de Barcelona)

Ferran Aisa
   

Retornem al carrer per continuar gaudint de la ciutat festiva. Un aparador ple de llibres ens recorda que som davant d’una de les llibreries més antigues de la ciutat, la Cervantes Canuda especialitzada en llibres de segona mà, restes d’edicions i llibres antics. A la gran sala interior els llibres ens transporten a altres èpoques històriques i a través d’estudis posats fora de circulació podem endinsar-nos tant en les batalles de l’antiguitat com en les de la Segona Guerra Mundial. Els prestatges són plens de llibres d’art, literatura, història... Però la Canuda no sempre ha estat una llibreria, doncs abans de la guerra i durant un bon temps de la postguerra fou un cafè-restaurant anomenat Oasi, que fou molt famós tant per les tertúlies de la penya poètica que portava el mateix nom del restaurant com pels sopars acompanyats de sessions de jazz. 

El grup literari Oasi, creat durant els anys de la Segona República, va portar una gran activitat cultural en el temps de guerra. En el seu si van destacar poetes com Josep Gimeno-Navarro, Fredric Alfonso Orfila, Josep Maria Prous i Vila, Palmira Jacquetti, Ramon Vinyes, Josep Janer i Oliver i, entre altres, Agustí Bartra.
Gimeno-Navarro, a "Calma de diumenge", escriu des del front:

            Nostàlgia de Barcelona
            des d’un suburbi adormit,
            sense una sola persona
            sense una veu, sense un crit.

En un programa del cafè-restaurant Oasi de 1947 apareix l’actuació dels músics Don Byas, George Johnson i Salvador Font. A l’entrar a la llibreria l’olor a paper vell delata que som a un centre del llibre amb solera, la nostra vista ensopega amb un rètol ple de misteri que, dins de la botiga, anuncia el cementiri dels llibres oblidats. Reticències de la gran novel·la l’Ombra del vent del barceloní Carlos Ruiz Zafón, que situa el Cementiri dels Llibres Oblidats en una llibreria, molt a prop d’aquesta, al carrer Santa Anna a la vora de la plaça de l’Església. Mig amagada darrera una atapeïda selva d’edificis del segle passat, hi ha l’església de Santa Anna, iniciada al segle XII i continuada al XIII, que formava part d’un antic monestir de l’orde militar del Sant Sepulcre. S’hi pot accedir des de la plaça de Catalunya, pel carrer de Ryvanedeira, que passa curiosament per sota d’un modern edifici i va a parar al carrer de Santa Anna, que té entrada per la Rambla. Malgrat els canvis que el temple ha sofert amb el pas dels segles, té un claustre molt ben cuidat, a recer del brogit de la gran ciutat, i es conserven voltes i altres elements originals, com ara la porta d’accés, que data del 1300. L’Església va ser declarada <<Monument Nacional>> per una Reial Ordre de 1881. En el seu interior a més de la litúrgia habitual se celebren concerts de música clàssica.
Carlos Ruiz Zafón recrea en el carrer de Santa Anna el cementiri dels llibres oblidats,en una Barcelona de postguerra atrapada sota cels de cendra i un sol vaporós que es vessava damunt de la Rambla de Santa Mònica en una garlanda de coure líquid:

<<El pare i jo vivíem en un petit pis del carrer de Santa Anna, a la vora de la plaça de l’Església. El pis estava situat just al damunt de la lliberia especialitzada en edicions de col·leccionista i llibres de vell heretada del meu avi, una botiga encantada que el pare confiava que algun dia passaria a les meves mans. Em vaig criar entre llibres, fent amics invisibles en pàgines que s’esmicolaven amb la pols i l’olor de les quals encara conservo a les mans...>>
   

Si la ficció ens porta al carrer Santa Anna, la realitat passa pel carrer Canuda, 4, allà existeix una llibreria des de finals dels quaranta que també té el seu encanteri i el seu misteri. Una cortineta negra cobreix l’entrada del pas cap el cementiri del llibres oblidats de la Llibreria Canuda. Baixem els esglaons que fent ziga-zaga ens duen al soterrani on trobem diversos prestatges carregats de llibres retirats de la circulació. Donem la volta a les prestatgeries i, de cop i volta, abans de tornar a pujar cap el exterior trobem una petita joia: Barcelona, de la prehistoria a la romanización. La troballa és el nostre regal del Sant Jordi d’enguany, i, tot al contrari dels best sellers d’autors de caire mediàtic, el nostre tresor literari és un petit llibre de 20 pàgines sobre la Barcino romana i una monografia sobre els carrers desapareguts de Barcelona.
El petit llibre ens servirà de guia per endinsar-nos a la Barcelona romana i la monografia per veure com s’ha transformat la Ciutat Vella. Ara  imagineu-vos que sortim al carrer i tot són camps creuats per un camí que condueix al portal de la muralla de Barcino. Caminem per l’antiga via romana de l’actual carrer Canuda fins a la plaça de la Villa Madrid, avui completament remodelada amb la seva necròpolis romana. Obro el llibret i llegeixo en veu alta:

<<Barcelona, en su actual enclavamiento y como ciudad, nació en época romana en el siglo I, teniendo entonces, título de Colonia y los nombres de Iulia Augusta Faventia Paterna  Barcino. Pero la nueva ciudad no nació en un territorio despoblado. Los romanos al llegar encontraron una población, que ocupaba el llano, cuya historia se remontaba muchos años atrás.>>

La monografia dels carrers desapareguts també m’informa de la Barcelona romana:

<<Fácil es apreciar, aún en nuestros días, la exactitud de esta primera planta de la primitiva Barcelona romana, con sus cuatro puertas, cuya disposición y seguro enplazamiento podemos todavía determinar por la traza de las calles que aun existen y que, sin duda alguna, son las mismas que existieron desde un principio.>>
La lectura dels llibres d’història em sumergeixen en un passat llunyà en què la ciutat de Barcelona només era un projecte, un petit poblat al damunt d’un turó o una vil·leta al costat del mar. El meu interès per descobrir dades de la ciutat em fa preguntar-me quin és el seu origen i d’on surt el nom de la ciutat. La llegenda històrica i el mite imaginari aconsegueixen que mantingui l’interès per esbrinar la veritat... Però, qui va fundar Barcelona? Una divinitat, Hèrcules? Un general cartaginès, Amilcar Barca? Els pobles ibers, Barkeno i Laies? Els romans, Cèsar August?



Ferran Aisa-Pampols,
(del llibre inèdit Barcelona)

No hay comentarios:

Publicar un comentario