FERRAN AISA
 |
| (Coberta llibre F. Aisa) |
CAPÍTOL V
FRONT D'ESQUERRES
Les Comissions Mixtes
El Govern Municipal, a la sessió ordinària celebrada el 10 de setembre, havia aprovat un dictamen proposant la creació de les Comissions Mixtes adscrites als Serveis Públics de l’Ajuntament de Barcelona, La Gaseta Municipal de Barcelona, les cita: <<a) Comissió Mixta Municipal de Transports Urbans, amb competència directa en els afers i serveis de tramvies, autobusos, metropolitans i taxis; b) Comissió Mixta Municipal d’Aigües, Neteja i Enllumenat, amb competència directa en els afers i serveis que la pròpia denominació indica>>. Les funcions bàsiques de les Comissions de Serveis Públics eren les següents: Realitzacions a la via pública (obres, ocupació, enllaços); contractes amb el Municipi; noves concessions; coordinació i ampliacions dels serveis; municipalització. L’Ajuntament es reservava el dret a mantenir contactes a prop de les organitzacions sindicals obreres i dels tècnics competents, els quals podien designar delegats a les Comissions Mixtes Municipals.
La relació de l’Ajuntament amb els sindicats a través de les Comissions mixtes s’anava entenent amb la col·laboració a les barriades. Els sindicats de la CNT encara no havien entrat formalment al Govern municipal, però ja col·laborava amb les Comissions Mixtes de l’Ajuntament i també eren presents als principals Comitès de Catalunya: milícies, economia, proveïment, sanitat, transport i ensenyament. El Sindicat de la Construcció de la CNT, agrupació de Sant Andreu es dirigia als llogaters a través de la Soli (1-9-1936): <<Esta Comisión comunica a todos los ciudadanos de esta barriada, que estamos autorizados por el Ayuntamiento de Barcelonba para velar por la seguridad e higiene de todos los inquilinos. Por lo tanto, todos los ciudadanos cuyas moradas no posean condiciones de seguridad e higiene, tienen el derecho de comunicarlo a esta Comisión, de 6 a 8 de la noche, en la calle San Andrés, 146. También tendrán el deber, si saben algún piso desalquilado y que no tenga papel, de denunciarlo a esta Comisión. La Comisión>>.
El problema de l’habitatge rebrotava en plena efervescència revolucionària, una gran part del barraquisme de Montjuïc i d’altres zones de la ciutat havien abandonat els seus caus de misèria i s’havien instal·lat en pisos abandonats. La demanda d’habitatges dels afectats als comitès de barriada o a altres organismes era contestat a la premsa. C. Flores escrivia un article a El Diluvio (9-9-1936), en què demanava als ciutadans que pensessin primer que res en els que lluiten al front defensant la terra: <<¿A ver quien alquila un piso? Las impaciencias de las clases obreras depasan a lo previsto. Centenares de millares de personas reclaman un piso y piden un piso aireado... Quieren abandonar sus pocilgas o sus casas modestas>>.
Malgrat que s’havia alleugerit el preu del lloguer, encara hi havia veïns que, per una causa o per una altra, no el pagaven. La Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya publicava una nota en què manifestava que era obligatori pagar els lloguers dels pisos, i s’adreçava als veïns que no fessin cas de les persones sense escrúpols que llençaven consignes contràries. La Generalitat manifestava que totes les seves declaracions en aquest sentit venien a avalades pels organismes responsables oficials de la Conselleria i les sindicals mitjançant la Confederació Nacional del Treball. Per la seva banda la Conselleria de l’Habitatge feia una crida a la població, perquè evitessin els canvis injustificats de pis: <<El mencionat organisme ha d’atendre, en primer lloc, els casos de major necessitat, deixant per a més endavant aquells altres... (...) Han de canviar, doncs, d’habitatge aquells que veritablement necessiten mudar-se’n per causa justificada >>. Un barri que estava en boca de tots era l’anomenat Barri Xino o Districte Cinquè, els arquitectes del GATCPAC ja havien previst la transformació d’aquesta zona dins del Pla Macià, però els problemes polítics derivats primer del 6 d’octubre i després de l’inici de la guerra l’havien ajornat sine die. Luis Sainz de Morales, a El Diluvio (6-9-36), escrivia “El Dramatismo de Atarazanas”: <<Tenemos ansias incontroladas de ver como la piqueta empieza a echar abajo esos podridos edificios que forman el cinturón de Atarazanas. De este infecto “Barrio Chino”, recreo lúbrico que fue de una burguesía extraviada, no debe quedar en pie ni un mal ladrillo. En Atarazanas habitan innumerables familias de trabajadores dignos, honrados, que se albergan en habitaciones inmundas, falta d’higiene y salubridad. Ahora con las mismas pesetas de alquiler, habitarán viviendas espaciosas, higiénicas. Estos seres humanos, hermanos nuestros, tienen un indiscutible derecho a vivir como personas. (...) El pueblo, que con las armas en la mano sofocó el levantamiento militar contra el legitimo gobierno de la República, tiene un derecho innegable a la emancipación. El Ayuntamiento de Barcelona de acuerdo con el Gobierno de Cataluña, parece que tiene en estudio sobre el particular un extenso proyecto, de nuevas edificaciones para obreros, con la demolición de Atarazanas, hacinamiento en antros de viejas casuchas, que son el círculo trágico de de ese barrio asaltado por el vicio; donde la mortalidad infantil acusa cifras aterradoras. Si las graves circunstancias actuales por la que atraviesa el país no permiten el emprender con la urgencia debida esa gran obra de mejoramiento urbano que es el immediato derribo de Atarazans, bien pudiesen ir proporcionando alojamiento a tantas y tantas familias de humildisima posición social que viven encadenadas en el insalubre districto. Nada han de temer los laboriosos vecinos de este districto barcelonés llamado a desaparecer por lógicas razones de higiene y estética urbana, que no obtendrían con el derribo susodicho sino beneficios. Sobre este barrio de calles sucias y estrechas y viviendas insalubres se levantarán otros edificios modernos, ventilados, casas confortables para que la vida no sea para ellos una maldición. El Ayuntamiento con el apoyo del Gobierno de Cataluña puede llevar a cabo una obra altamente humanitaria>>.
A meitats de setembre de 1936 la conselleria-regidoria d’Urbanització i Obres va ordenar l’enderrocament de la muralla i caserna de la Mestrança d’Artilleria a les Drassanes, la qual estava mol malmesa a causa dels fets del 19 i 20 de juliol. L’Ajuntament feia saber a la ciutadania que es respectaria el tros de muralla que hi havia al costat de la Porta de Santa Madrona: <<L’enderrocament facilitarà notablement l’embelliment i la urbanització de la Porta de la Pau>>. S’anunciava l’enderrocament immediat de la Caserna de Bonsuccés, afirmant que només quedaria en peu el Palau (actual seu del Districte de Ciutat Vella) i en al terreny obtingut s’obriria una plaça pública. A la premsa apareixia una nota crítica a l’Ajuntament sobre l’abandonament del passeig de la Font d’en Fargas: <<Hace una porción de tiemnpo –deia El Diluvio (30-9-1936)- que tuvimos necesidad de ocuparnos del passeig de la Font d’en Fargas en suplica de arreglo, que bien lo necesitava en aquella època, sin que nuestra justificada queja haya sido subsanada; antes continúa en peores condiciones de miseria y ruindad. Si nuestras noticias son verídicas, el citado paseo pertenece, por cesión, al Ayuntamien to que, por lo visto, nada le ha preocupado su embellicimiento, sin tener en cuenta que resulta una via muy necesaria a los muchos enfermos que utilizan las excelentes cualidades medicinales emergentes en su terreno, las cuales, según el dictamen emitido por el hidrólogo doctor Oliver Rodés, son oligometálicas, de excelentes resultados como dialíticas y, desde luego, diuréticas. La crítica, que generalmente incluye malicia en sus apreciaciaciones, comenta que ya se realizaron las obras como se demandaba hasta llegar a la Iglesia, al casino de los propietarios, y muy cerca de ciertos lujosos edificios que podrían ser propietarios importantes empleados del Ayuntamiento. El silencio,condena; la verdad, absuelve; las apariencias, engañan; los hechos, prueban. Si tales suposiciones resultaran ciertas, ¿seria cuestión de preguntar si es precepto constitucional la igualdad ante la ley? Por la honorabilidad de nuestro Municipio, por los enfermos que acuden a las bondades medicinales de la fuente y por lo higiénico que resulta un paseo por la citada montaña, recomendamos, hoy como ayer, la mejora del citado paseo que no dudamos obtener, en bien de cuatos precisan de la ingestión de tan buena agua>>.
El dia 24 de setembre de 1936 per primera vegada es parlava al consistori de refugis antiaeris, i la Comissió de Govern aprovava la disposició següent: <<Facultar l’Alcaldia per a adjudicar directament i sense formalitat de subhasta o concurs, en atenció a la urgència del cos, aquelles obres de construcció de clavegueres d’acord amb els plans i pressupostos que formularen els Serveis Tècnics Municipals, amb la finalitat que puguin utilitzar-se com a refugi antiaeri>>. Molt aviat a les barriades i arreu de Barcelona i Catalunya n’hi hagueren de construir-ne a tota pressa.
Però la principal tasca municipal del moment era la construcció o habilitació d’escoles perquè el dia 1 d’octubre no quedés cap infant sense escolaritzar. La Junta de la Comissió d’Urbanització i Obres es dirigia als Comitès de Barriada, perquè col•laboressin en la tasca constructiva municipal i els hi demanava la màxima atenció a facilitar el treball de rereguarda: <<La Junta pide que no sean puestos obstáculos a dicha organización.Si todavía existen barricadas en alguna calle y, por consiguiente, pudiesen interrumpir los trabajos de tránsito y transporte de materiales destinados a dichas escuelas, conviene que dichas barricadas desaparezcan immediatamente. Si hay locales reclamados para instalar en ellos escuelas, cuyos locales sigan habilitados todavía por las organizaciones políticas o sindicales, conviene asimismo cederlos immediatamente. Es hora de no perder tiempo y de colaborar con un profundo sentido de responsabilidad. Pensad que se trata de organizar las escuelas para nuestros niños y pensad, sobretodo, que son los delegados de las organizaciones sindicales los que lo reclaman, y que, como vocales en esta Junta de Obras y Urbanización, tienen la responsabilidad en estos momentos revolucionarios. Finalmente, pensad también que es la Escuela Nueva Unificada la que os lo solicita encarecidamente>>.
La conselleria-regidoria de Cultura feia saber que s’havia creat la Comissió Mixta Municipal d’Ensenyament per a cooperar amb el CENU, la qual era formada pels representants següents: Jaume Serra Húnter, Joan Codormí i Pujolar i Ricard Altaba (Ajuntament de Barcelona); Joan Puig Elias, Ester Antich i Francesc Jové (CNT); i Víctor Colomer, M. Dolors Piera i Rafael Ferrer (UGT). La Comissió Mixta d’Ensenyament assumia totes les atribucions de l’antiga Comissió de Cultura, Patronat Escolar i Assessoria Tècnica. La Vanguardia (22-9-1936), citava una notícia del Govern de la Generalitat: <<El primero de octubre se inaugurará el curso escolar. La enseñanza se hará en la lengua materna del niño>>. A les oficines del CENU (Pau Claris, 90) treballava a preu fet per fer possible l’obertura de les escoles el dia assenyalat. El Comitè era format per Cassià Costals i Marinello (Generalitat), Jaume Serra Húnter (Universitat Autònoma Barcelona), Joan Aley i Botxaca (Universitat Industrial),
Francesc A. Galí (Belles Arts), Miquel Escorihuela i Guitante (CNT), Joan Puig Elias (CNT). Joan P. Fàbregas i Llauradó (CNT), Albert Carsi (CNT), Caietà Delhom (UGT), Josefa Uriz i Pi (UGT), Joan Hervas i Soler (UGT) i Francesc Albert i Marrugat? (UGT). La Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (UGT) i el Sindicat de Professions Liberals (CNT) col•laboraven estratement en la posada en marxa de la filosofia de la nova escola. El Comitè pel seu millor funcionament havia creat diverses Ponències que anaven des de l’ensenyament primari fins l’ensenyament superior.
La Comissió Mixta de Proveïment, d’acord amb el Comitè Central de Proveïments, feia una crida als Comitès de les empreses col•lectivitzades, perquè enviessin un mostrari dels seus articles per facilitar la compravenda de la producció sobrant de cada localitat. També se’ls hi demanava el preu de cost i de venda dels articles, preus que regien abans del 19 de juliol i els actuals. La conselleria-regidoria de l’Ajuntament fixava el preu dels ous a la venda al detall d’una dotzena: <<grans (2,85), mitjans (2,75), petits (2,65)>>; i hi manifestava que els inspectors de Proveïment farien complir al mercat els preus estipulats. Un altre tema candent era el de les cues dels ciutadans a les botigues, Proveïment sentenciava: <<És necessari acabar amb les cues. El Comitè Central de Proveïment inicia una campanya per a acabar amb les cues que, per a adquirir aliments, es formen diàriament a Barcelona. (...) És necessari inculcar en la ment de tots que han d’apatar-se a les necessitats del moment per damunt de tot>>.
El dia 12 de setembre es publicava un decret del Govern de la República relativa al Port Franc de Barcelona, que modificava els anteriors de 1931 referents a la constitució del Consorci de la Zona Franca, en què es donava la màxima representació a l’Ajuntament de Barcelona i entitats econòmiques i obreres que amb la Delegació de l’Estat, seguien actuant a les obres d’acord a l’Estatut vigent. El nou decret ampliava la representació: <<Es crea un organisme únic encarregat de la gestió i administració dels serveis i obres encomanades a l’actual consorci, un Comitè integrat pel Delegat de l’Estat com president i com vocals un representant de la Generalitat de Catalunya, un altre de l’Ajuntament, altre de les organitzacions obreres afectes al Consorci i dos representants de l’Estat>>.
La Comissió Mixta de Sanitat feia balanç dels serveis prestats per l’Institut d’Assistència Municipal, als tretze Dispensaris mèdics-quirúrgics; a les tres Cases de Socors; als diversos Dispensaris especialitzats (oftalmologia, otorinolaringologia, venereologia, dermatologia, puericultura, ginecologia, tocologia, parts assistits, vacunacions, odontologia, etc.); Laboratori d’Anàlisis Clíniques; Hospital de l’Esperança; Clínica de Psiquiatria d’Urgència; Asil del Port, Comissària de Beneficència; i Ambulància Sanitària. El conseller-delegat del Districte III, Francesc Ferrer Pie comunicava que la Comissió de Festes del barri de Sant Gervasi de Cassoles li havia fet donatiu del diner destinat a la festa pro víctimes del feixisme. Les notes solidàries a favor de les malicies, els hospitals o les víctimes era imparable. Ja fos en diner metàl•lic, roba o aliments tant els particulars com les agrupacions sindicals i polítiques i les entitats de tota mena treballaven a favor de la solidaritat antifeixista. El Butlletí Sanitari de l’Institut Municipal d’Higiene de la primera quinzena de setembre afirmava: <<L’estat santitari de la ciutat de Barcelona no s’ha alterat el més mínim durant la passada quinzena. Gairebé no s’han manifestat en aquest període més malalties infeccioses que alguns casos de febre tifoide i, molt menys que, en igual època, d’anys anteriors>>. L’Institut Municipal d’Higiene demanava als ciutadans que no baixessin la guàrdia i que per la conservació de la salut observessin una bona higiene. Les conselleries-regidorries i les Comissions Mixtes Municipals anaven guiant la política ciutadana vers els interessos de la Barcelona en guerra.
Ferran Aisa-Pàmpols (República, guerra i revolució, l'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939), Base i Ajuntament de Barcelona, 2009.
No hay comentarios:
Publicar un comentario