Salvat-Papasseit i el nacionalisme / Ferran Aisa

LA BARANA DEL VENT

SALVAT-PAPASSEIT I EL NACIONALISME

Ferran Aisa
 

(J. Salvat-Papasseit cap a 1917)

Joan Salvat-Papasseit, després de la seva etapa de redactor de Los Miserables i de Justicia Social, on escriu els seus articles amb el nom de Gorkiano i que publicarà posteriorment el 1918 en el llibre Humo de fábrica. L’any 1916 comença a escriure en català i ho fa en el periòdic Sabadell Federal. Salvat-Papasseit escriu cinc articles que ara continuen essent actuals: 1. “La Nacionalitat i el Socialisme”, 2. “El Cas de Catalunya”, 3. “Els Sense-Pàtria”, 4. “Un sentiment que es mor” i “Pobles-Robinsons”.
Aquests escrits del jove escriptor barceloní, només tenia vint-i-dos anys, són antinacionalistes en el sentit antiburgés, però sobretot marcats per l’internacionalisme i per la lluita social. En els primer dels cinc articles escriu: 

“Lo del Nacionalisme és com la religió, deia jo fa pocs dies a jove biskaitarra. Si cerquéssim vint homes de sectes oposades -i no fora difícils de trobar-los-, cap d’ells sabria dir-nos la veritat de Déu. I no obstant, són fanàtics d’allò que s’imaginen, i embruteixen els pobles per conquerir l’Estat a la creença llur. També els nacionalistes mostren la seva pàtria com espìll de grandeses, i cap sabria dir-nos que vol dir pàtria.  (...) És clar que hi ha Nacions -entitats naturals-, quina vida és migrada per l’Estat, però el Nacionalisme no admet l’acceptació com a problema. El problema cabdal per a la Humanitat, damunt de tot problema, és el del productor. En una u altra forma, un país tributari és un país esclau; la llibertat del poble no està en què l’amo sigui natural o estranger, sinó que hi hagi amo. Si una Nació està formada per homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la; si una Nació és formada per homes que no anhelen redempció, què els vindrà de pitjor que no duguin a l’ànima.” 

Salvat-Papasseit analitzà el cas de Catalunya i del País Basc com a petites nacions dins d’Espanya, i parla dels sentiments que formen les pàtries i fa comparació dels que s’atrinxeren amb la bandera des del camp polític per servir els seus propis interessos: 

“De les Nacions petites que avui formen l’Espanya, concretes definides per llur aspiració per “governament propi, n’hi ha dues: Basconia i Catalunya. (...) Natural conseqüència d’aquesta aspiració del poble català, són dos partits polítics quin lema sembla ésser una mena de Deustchaland Über Aller. Una dreta, oligàrquica, integrada tan sols per gent burgesa, per grans capitalistes, que ho agabella lot, les vides dels obrers i les intel·ligències dels que són estudiosos; i una esquerra en fraccions que per distingir-se de la dreta es diu nacionalista-socialista.(...) Més alt que les banderes i els altars, cobertores de crims i de pillatges, estan els que treballen i no poden menjar.” 

Salvat-Papasseit en “Els sense pàtria” defensa l’individu davant l’Estat i aixeca el seu fuet per fer fora del temple els nacionalistes que ho són per damunt de la misèria del poble. I a “Un sentiment que es mor” critica la exaltació de les pàtries: 

“La pàtria és sols dels rics, com escrigué l’Hervé abans de la guerra. Mireu si no la compren i la venen.” 

I a “Pobles Robinsons” fa una dura crítica a l’Estat on cada nacionalista pensa fer de la seva pàtria “un poble-Robinson”, és a dir una illa on es recrea una pàtria governada per “nosaltres sols” a imatge de les altres pàtries burgeses.
Salvat-Papasseit sap que la Nació no es pot entendre sense la qüestió social, ni sense la llibertat individual, i sap que “la llibertat no és cada per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyat.”

Ferran Aisa-Pàmpols (Article del 20 de setembre de 2015 per publicar a Solidaridad Obrera)