 |
| (Carátula del CD de Pere Gené) |
Pere Gené cantant de Lone Star acaba de publicar Boomerang un disc en solitari produït a través de Verkami
Pregunta: -Començarem parlant de Boomerang i després ja parlarem de Lone Star. Hem vist amb el disc que li agraïes al teu fill perquè havia estat el que t’havia tornat a portar a la música. Per què t’havies separat de la música?
Resposta: -Per moltes raons, mira estem parlant de 1985 i 1990, acabàvem de treure Viejo Lobo, que base un LP que va tenir molt bones crítiques i jo considero que era un bon moment, aquesta era una raó. Una raó la música rock anava de baixa i alhora estava pujant tot el que era música electrònica i a més per aquella època totes les discogràfiques van deixar Barcelona i es van traslladar a Madrid. Aquí no va quedar res absolutament només quatre segells independents amb molta il·lusió però amb poca força a nivell de difusió. Però en aquells moments Pere Gené era un pes pesant i jo tenia accés a les discogràfiques cosa que no passa area. Tot això eren causes per les que vaig deixar el grup. I després havia una altra causa i és que les generacions canvien i abandona la música i alhora arriba una nova generació que té el mateix nivell musical que l’anterior, però tu si que vas avançant però no t’acaba d’entendre. Si tu agafes un disc de la primera època de Lone Star, de la segona època i de Viejo Lobo i veureu que semblen tres grups diferents.
Pregunta: -Absolutament i de fet ho són i a més en cada una d’aquestes èpoques hi ha guitarristes diferents a la banda. Resposta: -Els canvis són deguts a les influències que tu tens i moltes vegades són perquè per avançar hi ha que buscar el “feeling” de nous músics que facin marxar la locomotora i per això han passat tants músics per Lone Star. Perquè jo he considerat en un moment determinat que aquell músic no tenia el “feeling” swuficient per avançar amb mi i aleshores coneixia un altre, el cas el Sebas, un gran músic, tenia aquell feeling, aquella trempera i aquella vena rockera que l’altre la tenia però molt menys i sabia que amb ell podia fer grans coses.
 |
| (Carátula d'un EP de Lone Star de 1965) |
Resposta: -Va haver-hi un cansament i sobretot perquè amb Viejo Lobo era deixar el grup en un bon moment. I també perquè jo em tenia que demostrar a mi mateix que servia per fer altres coses a nivell personal. Perquè tots aquests trenta anys jo vaig viure la música d’una manera no normal, el cent per cent de mi estava posat amb la música. Per a mi no existia una altra cosa ni cap altra il•lusió que la música. No estava mai malalt, per mi no existia la família només la música. Aquesta intensitat era molt forta de vegades a les quatre de la matinada m’aixecava i em posava al piano per a mi no havia res més important que això.
Pregunta: -La música per a tu era una veritable obsessió?
Resposta: -Sí, però una obsessió viscuda amb intensitat i amb ganes i amb il·lusió. I després d’això vaig passar un temps per la Universitat i en una empresa de tractament de l’aire coses diferents.
Pregunta: I quan vas decidir tornar-hi?
Resposta: -El Jordi (Gené) que ha estat sempre molt darrera perquè tornés va fer un pàgina web molt maca i havia un fòrum on la gent escriu i em demanava que tornés. Un dia que et mires al mirall i et dius t’ho ja t’has demostrat a tu mateix que has fet altres coses, si lo millor que fas és música doncs posem-nos altra vegada.
Pregunta: -I vas reunir una banda que Déu ni do, en Kitflus i companyia.
Resposta: -Sí. Un grup té les seves avantatges i els seus inconvenients, diga-li Lone Star, diga-li Rollin Stones, diga-li el que vulguis. Quines avantatges són evidents, la conjunció de la forma de tocar de tres o quatre individus forma un equip, però també té les limitacions de cada músic i de mi mateix és com un topall del que no pots passar. Ara tot això s’ha caigut com una baralla de cartes, ara jo he tinguts la llibertat per agafar els músics que he volgut, per agafar els estudis que he volgut i per fer coses que abans no m’hagués atrevit a fer i d’aquí ha sortit aquest disc rodó.
Pregunta: -Has tardat molt en fer aquestes cançons o ja les tenies fetes a través del temps en què t’havies retirat de la música?
Resposta: -Una de les meves il·lusions era tenir un piano de cua i en el pis en que vivia al carrer Calabria no hi cabia, per tant vaig canviar de pis només per encabir el piano. Amb aquest piano he anat fent cançons, les he anat polint i inclús composicions de piano sol i ha estat per mi molt important per buscar harmonies i de tenir temps per fer coses. Per això el disc és molt complert i hi ha cançons de tot tipus que he pogut gravar a diversos estudis i amb els músics que cada peça necessitava.
Pregunta: -Com a mínim en el disc hi ha tres cançons de temàtica molt actual, com ara Sobreviviré que té a veure amb l’ambient del 15 M., aquest moviment dels indignats...
Resposta: -Sí. Les cançons son vivències, són coses del subconscient. Hi ha cançons de Lone Star que em sorprenen i sento lletres que em dic aquest ets tu, però en aquells moments no ets conscient que estàs retratant un tipus de vivència. I el disc aquest són vivències, per exemple Serem un nou país la vaig composar després de la gran manifestació de 11 de setembre de 2012. Vaig arribar a casa i en mitja hora la tenia feta.
Pregunta: -I aquesta cançó la cantes a duo amb una cantant, oi?
Resposta: -Sí amb Virginia Martínez, de la Porta dels Somnis. Una noia que canta i és actriu i que sent perfectament el que diu. Si hagués fet copyrihgt de tot el que diu la cançó m’hagués fet d’or, doncs ara tots els polítics utilitzen frases de les que dic a la cançó.
Pregunta: -Tant una com altra són molt actual o aquesta altra tan crítica que es diu Libre.
Resposta: -A mi em sembla que Lone Star ja tenia aquesta crítica antisistema. A mi hi ha coses que no m’agraden i les dic com aquesta dels bancs que canto a Libre. Per exemple jo estic pagant una hipoteca i porto divuit anys pagant la hipoteca i dec els mateixos diners. És un robo total, és un país de xoriços. Aquí hi ha un “cotarro” armat i ho tenen tan ben muntat i centralitzat que cada dia surten coses de corrupció. La gent es fa la il·lusió que té propietat però venen maldades i té el treuen. Per això dic a Libre que l’únic que tinc és la cançó. Això està tret d’una poesia de Leonard Cohen... Boomerang és realment un disc més de cantautor per els que estàvem esperant un disc d’avantguarda a l’estil de Lone Star. És un disc més personal.
Pregunta: -I no has tingut la temptació de recuperar Lone Star o la dónes per tancada.
Resposta: -La dono per tancada.
Pregunta: -Per què?
Resposta: -Tornar a reunir allò és molt difícil, primer perquè tots estan disgregats el Masdeu està a una acadèmia a Lleó, el Joan Miró té un bar, el Tapi que ha estat el millor bateria de Lone Star es va morir desgraciadament. Després hi ha una altra cosa que jo encara estic actiu en tots els sentits. Jo sempre he fugit de “revivals” dels seixanta. No vull mirar enrere... Si ara toco Mi calle no la faig com abans...
Pregunta: -Vas tocar alguna peça de Lone Star a les teves presentacions a Luz de Gas?
Resposta: -A la primera actuació amb els músics només vam tocar Boomerang i al final quatre temes de Lone Star.
Pregunta: -Quines cançons eren?
Resposta: -Viejo Lobo, My sweet Marlene, Comprensión y Mi Calle. Cançons emblemàtiques però fetes amb un altre ritme que sorrirant en un DVD i també vaig fer Adelante que està penjat a face-book.
Pregunta: -Potser la millor cançó de Boomerang és Corazón de hielo..., doncs té una gran força.
Resposta: -Sí, potser és la que té més qualitat, musical i tot, però altres diuen Sobreviviré o per exemple La mansarda de Montmatre. La meva llibertat d’acció que he gaudii amb aquest disc m’ha permès gravar aquesta cançó en què no canto sinó recito un poema sobre un pianista a París que s’enamora d’una dona i amb el piano li composa una música. En condicions normals cap discogràfica no m’hagués permès gravar-la...
Pregunta: -Amb tota la dificultat que has tingut per fer aquest disc a través de buscar suport a través de Verkami, tal vegada si hagués estat un disc de Lone Star no haguéssiu tingut problemes alhora de trobar discogràfica.
Resposta: -Probablement. Jo primer que res vaig trucar a Warner, que té totes les meves cançons, doncs he fet més de quatre-centes, ho van trobar fantàstic però em va dir: “Aquí ni Cristo bajado del cielo cantando boleros le harían caso” i em va recomanar autoproducció. I aleshores els dos primers temes me’ls vaig pagar jo, però la dona em va dir ni un euro més o sinó te’n vas de casa. Llavors el Jordi em va proposar buscar els deu mil euros que necessitava per fer el disc a través de Verkami, i jo no sabia ni que existís això, d’aquesta manera amb les aportacions de la gent de tot Espanya vam aconseguir els diners.
Pregunta: -Gairebé la meitat de les cançons del disc estan en català. A diferència d’altres discs havies fet peces en català però mai tantes. Ha estat una opció què has pres o tenies ganes de fer-ho?
Resposta: -Ha sigut perquè el idioma és una cosa que jo la sento i hi ha algunes cançons que em dic això hauries de fer-ho en català, altres com Sobreviviré em constaria cantar-la en català.
Per exemple Androide l’has fet en versió castellana i catalana...
Aquest tema com Corazón de hielo em va semblar que eren dos temes que es podien fer també en català. Està retratant un tipus de noia que la vaig concebre con la típica noia que va al Madrid Arenas, però també com les noies que van a les discoteques de Mataró.
Pregunta: -Volíem preguntar-te també si el 2014, entrat el nou segle, quan parlem dels anys seixanta veiem que han passat més de cinquanta anys des de que vas començar.
Resposta: -És mig segle. Com ho notes quan mires enrere? Sents vertigen? Ho sents pròxim com si fos abans d’ahir? Quines sensacions d’haver estar protagonista d’aquell temps? De formar part d’un dels grups, per la gent que ens agrada el rock and roll, més “canyero”, revolucionari, transgresor... Jo ho sento molt pròxim. Jo tot allò dels anys seixanta, setanta i vuitanta ho tinc tan present que me’n recordo de coses ínfimes. Va ser una època d’un nivell de creativitat molt alt i no solament en música, sinó també en cinema i moltes altres coses, i amb el temps ho post valorar. L’humor, ara vaig al cinema a veure una comèdia i la gent se’n riu i jo no li trobo la gràcia. En canvi veig o m’imagino a Groucho Marx amb el puro a la boca i ja m’estic rient només de pensar-ho. El que ha passat és que abans hi havia una gran exigència que ara no hi és. Jo havia anar al Liceu, al cinquè pis perquè miràvem les partitures, i quan un músic errava el públic se’n adonava i ho demostrava i s’assabentava que ho havia fet malament i al segon acte rectificava. Ara no hi ha aquella exigència i tothom s’ho empassa tot, és allò que es diu: “los cerdos comen de todo”. També hi havia aquella lluita que si les orquestres fan “paxanga”, fan rock and roll, entra tot, no hi ha un nivell. Jo de vegades veig coses de teatre que no s’acaba d’entendre el missatge i em pregunto si per veure això paga la gent. De la mateixa manera com al C33 veus grups en català, em sembla bé que es protegeixi la llengua, però notes a faltar la trempera, la qualitat, la força i l’exigència que tenien els grups d’abans. Per tant no és estrany que el cap se te’n vagi cap aquells anys...
Pregunta: -Tenim la sensació que a cada garatge hi havia una banda. Com si els Beatles fossin els Reis Mags actuant a cada cantonada.
Resposta: -El que estaves sentint tenia una qualitat musical i quasi harmònica. Tot ha canviant tant, el bo d’aquella època és que jo, penso que tots, teníem les idees més clara, ara només tinc dubtes, més dubtes que mai, i hauria de ser al revés. Perquè per exemple estàvem parlant de música, jo si vaig a un concert em fixo amb els músics i presto atenció al que estan fent. Ara van deu o dotze s’asseuen al terra amb les cerveses i allà hi ha un grup tocant i ells passant de tot fan la seva pròpia festa
Pregunta: -Sí, ara vas al Primavera Sound i no sents res...
Resposta: -Si vas a un concert has de tenir un respecte per els músics que estan fent la seva feina.
Pregunta: -Quins grups d’aquella època, dels anys seixanta, et cridaven més l’atenció: Canarios, Bravos, Pekenikes...
Resposta: -Canarios m’agradaven, sobretot perquè portaven una secció de vent que no hi havia cap grup que la portés, que donava una visió diferent. M’agradava també Pedro Ruiz Blas i Los Bravos també. Els que no em deien res era Fórmula V, los Diablos, més comercials, molt respectables, però la seva música no m’aportaven res.
Pregunta: -Vosaltres que participàveu en els matinals musical del Palau dels Esports, ens podries dir quin ambient tenien?
Resposta: -Sí, eren els Festivals que presentava Arribas Castro. Aquelles matinals eres molt positives, doncs la gent anava a sentir música, a aprendre i a participar ballant i cantant amb les bandes que hi havia a l’escenari.
Pregunta: -I dels grups d’aquí Sirex, Mustangs i tots els altres et senties a prop?
Resposta: -No, perquè nosaltres érem una rara avis. Estàvem allà al mig però no érem ni d’uns ni dels altres.
Pregunta: -Éreu com una pre-psicodelia...
Resposta: -Sí, nosaltres no estàvem ni aquí ni allà, fèiem el nostre propi camí... Érem una cosa estranya...
Pregunta: -Quina era la manera més habitual de promocionar els vostres discos?
Resposta: -Els grups d’aquí teníem més dificultats que els de Madrid, doncs la televisió la tenien més a prop. Però un dia TVE em va cridar perquè anés a representar el rock espanyol al Festival de Nokia, no era Eurovisió sinó una mena de champions, on competien equips musicals de tot el món. I hi vaig anar sense el grup amb el nom de Pere Gené. Anava també el Peret i altres artistes espanyols. I vam guanyar la champions... Al retorn ens va rebre a Madrid Fraga Iribarne. Això va significar un gran pas per promocionar els nostres discos a Televisió Espanyola, doncs els grups de Barcelona ens constava molt accedir a televisió. Rosón, el director de televisió, em va dir: -Pedro, lo que tú quieras...” I ens va passar tres mesos a Madrid fent televisió amb Valerio Lazarov, García de la Vega,fent programes a manta.
Pregunta: -I era xulo això?
Resposta: -Sí. Però que va passar que aquí ens deien que érem un grup català i allà ens deien que érem un grup estatal. Lone Star estava en el món musical sense saber d’on era, si d’aquí o d’allà.
Això dels programes musicals per televisió també s’han perdut i molts d’ells eren directe. I també el teatre i fins i tot els programes literaris.Tot el que és nivell cultural en aquest país és zero patatero, sempre ha estat així. Jesús Ordovas que ens va fer un monogràfic exhaustiu de tres quarts d’hora en tres talls sobre Lone Star per TVE, ens va venir a fer la darrera entrevista a Barcelona. El monogràfic el van passar a TVE-2 a les onze del matí dins d’un programa de cuina. Jesús Ordovas justificava que televisió espanyola si posava el programa musical en un horari de més raonable l’audiència baixava. Aquí que passa que la gent que porta aquest “cotarro” està tan aposentada que és impossible que facin cap canvi. En aquest país ens hem perdut, ja des de l’època de Franco, programes musicals tan variats com aquelles conyes tan divertidíssims que feien Frank Sinatra i Dean Martin; ens hem perdut concerts d’Elton John, Phil Collins, concerts que ha vist tot el món... Concerts que han passat sencers per les televisions d’arreu i aquí al C33 a les dos del matí fan un reportatge...
Pregunta: -Però ara els joves ja es fan la seva programació a la carta a través d’internet...
Resposta: -Jo parlo de tots aquells anys en què tot el que és cultural, musical, teatral, literari s’ho han carregat. Televisió Espanyola programava Estudio 1 on podies veure obres per exemple de Txékhov amb bons actors..., doncs això també s’ho han carregat. Quan viatges, per exemple Viena és una ciutat que a mi m’encanta perquè la música és tan important per ells que forma part de la seva vida. I no solament els valsos, per allà hi passa Bob Dylan i passa tot déu..., perquè tenen una gran sensibilitat musical. I no diguem Londres o Nova York. I això és un tema que marca les diferències entre nosaltres i ells. Mentre tu poses la televisió i veus la vulgarització amb la que marquen les audiències i amb això comprens aquesta diferència.
Pregunta: -A França els grans cantants o artistes malgrat que ja siguin veterans continuen estan ben considerats i posen la seva música en els mitjans de comunicació i actuen en els teatres. Què passa aquí amb els nostres artistes veterans dels seixanta?
És igual que siguin dels seixanta que dels setanta, és la negació total. Això és una de les coses que aquí estan fatal. Johny Halliday, sense ser un gran cantant, respecten la seva feina i per França és un déu; igual que Celentano a Itàlia. L’únic país que no es respecta i que s’oblida dels seus artistes és aquest, hi és perquè hi ha també un punt d’enveja. Aqui bé Woody Allen a rodar una pel·lícula i la gent crítica que l’Ajuntament el subvencioni. De que estem parlant un home que bé a fer una pel·lícula aquí, que a més porta el nom de la ciutat i la promociona i saps que les seves pel·lícules es veuen a tot el món..., doncs moltes gràcies.
Pregunta: -Com ha anat la crítica del teu disc Boomerang?
Resposta: -Molt bé, és un disc molt ben parit, molt ben gravat i amb uns músics amb els que hem portat una relació música amistat molt maca. Si veieu el concert de Luz de Gas, algunes peces ja estan penjades a internet, veureu el treball dels músics que actuen en plena llibertat. Són músics que actuen amb Alejandro Sanz, que estan amb el Serrat, m’imagino que amb ells no tenen la llibertat que els hi donat. Jo no vull músics que acompanyin un cantant, jo vull músics que formin un grup en què m’hi pugui integrar.
Pregunta: -M’ha agradat molt el documental que us ha fet el fill del Guillem Cifré, el Marcel Cifré.
Resposta: -El que passa és que en aquest tema no vaig voler entrar.... no per nostàlgia, sinó perquè em va semblar que era un “revisited”. La idea no m’agradava de quadrar, té un bon ritme perquè el realitzador és bo però jo m’hi vaig negar. Paral·lelament s’estava fent una cosa només amb mi que encara no està acabada. S’han escrit dos o tres llibres sobre Lone Star, dels quals no estic gaire d’acord, doncs la història real la tinc jo, potser algun dia escriuré un llibre, encara que em fa molta mandra. Per això quan em van trucar per participar en aquest documental no vaig voler participar.
Pregunta: -I ja per acabar..., quin disc de la teva història recomanaries, no em diguis un recopilatori dels èxits.
Resposta: -No et diré un, sinó tres discos que són importants. Viejo Lobo, que ja l’he comentat abans. Adelante, que està fet amb públic en un estudi com si fos una actuació en directe,
perquè Lone Star tenia més trempera en directe que gravant en un estudi. I el tercer és una mica desconegut que es diu Horizonte, és tot un concepte, totes les cançons tenen un concepte que tene un fil conductor, una de les cançons es diu No será, que la censura se’l va carregar tres o quatre vegades, perquè és un a crítica al sistema en el moment en què es deia que s’acabava l’energia i criticava tota la manipulació estatal. Finalment va poder passar la censura i el vam gravar...
Pregunta: -Si t’haguessis d’anar a una illa deserta o se t’hi calés foc al pis i tinguessis que agafar un disc quin agafaries? No em diguis el piano, ja sé que és una putada...
Resposta: -Un disc per escoltar seria un d’Oscar Peterson...
Música de jazz... Quan va sortir el punk, nosaltres havíem sentit Patty Smith, Los Ramones... i no ens va sorprendre. Però quan va sortir la psicodelia d’alguna manera amb el son del Lone Star, és com si hagués estat pre-psicodèlic. Fins i tot quan diuen que la psicodelia neix amb els Beatles a Revolver i a Sargent Peeper, però era una psicodelia més ligth,en canvi el vostre so era més barroc.
Resposta: Hi ha un tema que es diu Pájaros de fuego que dura 15 minuts crec que està en aquesta línia...
David Castillo i Ferran Aisa (El Punt Avui, 16 de gener de 2015)
No hay comentarios:
Publicar un comentario