10/6/16

Joan Salvat-Papasseit / Ferran Aisa


JOAN SALVAT-PAPASSEIT, CONVERSES VORA EL MAR: FERRAN AISA (BIÒGRAF) I MARIA ARNAL (CANTANTi

9 DE JUNY DE 2016 A BORD DEL “FAR BARCELONA” MOLL D’ESPANYA DEL PORT DE BARCELONA.











TEXT: FERRAN AISA

I L’ASIL NAVAL

 

II APRENENTATGE I FORMACIÓ

 

III VOSALTRES NO SABEU QUE ÉS GUARDAR FUSTA AL MOLL

 

IV LA DIVINA ACRÀCIA

 

V ELS AMICS DE LA BARCELONETA

 

VI L’AMOR I EL MAR

 

VII EL POETA ENTUSIASTA




J. Salvat-Papasseit pintat per Jaume Guardia

 

 

I

 

L’ASIL NAVAL

 

 

 

Joan Salvat-Papasseit va néixer el 18 de maig de 1894 al carrer Comte d’Urgell, 93, de Barcelona. Dos anys després naixia el seu germà Miquel. N’eren fills de Joan Salvat Solans i d’Elvira Papasseit Orovitg, tots dos barcelonins del barri de Sants però oriünds del camp de Tarragona. Família d’extradició humil, senzilla, la mare gairebé analfabeta.

 

El seu pare era fogoner dels vaixells de la Companyia Transatlàntica del potentat Antonio López y López. Salvat-Papasseit, anys més tard, escrivia la seva autografia:

 

“Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894, pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempes­tuosa d’aigua com una obstinació. Aquell dia, a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort, la ciutat arraulida i poruga no tenia respir. En fer-me cristià el capellà va dir-los als que em duien: —Nat amb aigua obstinada, morirà en foc, potser... Aquesta predicció, mai no ha tingut tranquil·la a la meva pobra mare.”

 

Quan Salvat-Papasseit tenia set anys va quedar orfe, doncs el seu pare va morir tràgicament a bord del Vapor Correu Montevideo en el trajecte entre Barcelona i Cadis. Aleshores és quan va entrar a l’Asil Naval, primer ell i després el seu germà Miquel. . Salvat-Papasseit va ésser internat a la corbeta Tornado, vaixell de l’armada espanyola de llarga història que havia començat la seva vida l’any 1866 patrullant per les aigües de les Antilles a vela i a motor durant la primera guerra de Cuba. Uns anys més tard va tenir una altra destinació més altruista, acollir els orfes de la gent de mar sota el socors de la “Sociedad Española de Salvamento de Náufragos”, que col·laborava amb l’Asilo Naval Español. L’emblema de l’Asil Naval era una creu i àncora, que simbolitzaven la fe i l’esperança. La Tornado acollia, com ja he dit, els orfes de mar, al principi la seva ubicació era al moll de la Barceloneta, un barri al que estaria molt lligat el poeta. Els infants s’aixecaven a toc de diana a les sis del matí com si fossin a una caserna amb règim mariner i militar. Durant la jornada anaven a estudi, realitzaven serveis i feien pràctiques marineres. També era obligatori l’assistència a la missa diària. La jornada s’acabava a les nou del vespre quan sonava el toc de silenci. L’objectiu principal era preparar-los per fer serveis en vaixells mercants, marina de guerra o per ingressar a l’Escola Oficial de Nàutica. Els orfes podien accedir a les escoles d’aprenents de mariners i de radiotelegrafistes. Els hostes de la Tornado eren ensinistrats en l’ús dels senyals marítims amb banderoles, al coneixement de la rosa dels vents i el llenguatge mariner. El programa pedagògic estava dividit en tres cicles: pàrvuls, elemental i superior. A pàrvuls s’impartia les assignatures d’instrucció moral, urbanitat, higiene, educació dels sentits, lectura, escriptura, càlcul, exercici d’elocució, cultura física i cant. En el nivell elemental s’hi afegia història, geografia, aritmètica, gramàtica i dibuix lineal. I en el cicle superior es complementava amb l’ensenyament d’idiomes i nocions de geometria. Cal remarcar que els orfes tenien com assignatura obligatòria la gimnàstica, la qual cosa constata que van ésser les escoles militars les primeres a aplicar els mètodes gimnàstics introduïts a la pedagogia per Pestalozzi. L’ensenyament musical era una assignatura bàsica pels orfes. Hi havia dues bandes, la de cornetes i la de música. A la primera s’ensenyava els tocs reglamentaris dels serveis del vaixell, i a la segona s’aprenien a tocar peces musicals de caire militar i religiós. La banda de musica de l’Asil Naval rebia almoines per assistència a enterraments, pels embarcaments de tropes cap al Marroc, per la celebració del Corpus a la Barceloneta i per les processons de la Casa de Caritat. Una altra manera de recollir fons era una iniciativa de la societat barcelonina, a través de la Junta de Dames i de Senyores, que organitzava sovint competicions amb els clubs esportius de la ciutat, festes benèfiques i tómboles.

 

L’Asil Naval fou molt popular i conegut a tot Espanya, la mostra d’aquesta “fama” fou la sarsuela de Chueca La Gran Vía, que tothom se sabia i, fins i tot, a les escoles es cantava la masurca “Los marineritos”:

 

 

 

                                    Somos los marineritos que venimos a Madrid

 

                                    y aunque somos jovencitos es cada uno un adalid.

 

                                    Nuestros padres nos legaron un cariño singular

 

                                    a esta tierra que adoraron y a la vida de la mar.

 

                                    Hoy en las regatas vamos a luchar

 

                                    y ni los más fuertes nos podrán ganar,

 

                                    pues de igual manera, viendo la ocasión,

 

                                    combatir sabremos por nuestra nación.

 

                                    Por el porte gentil, por el aire marcial,

 

                                    se distingue al que es del Asilo Naval.

 

                                    Cuando contemplo con alegría

 

                                    las verdes olas del ancho mar,

 

                                    pensar que al punto las surcaría

 

                                    ¡qué gusto me dá!

 

                                    Ya nuestro barco, cual rauda gaviota,

 

 

 

                                    ¡Hip! ¡A bogar! ¡Hip! ¡A bogar!

 

                                    ¡Qué hermosa es vida de la mar!

 

                                    ¡Hip! ¡A bogar! ¡Hip! ¡A bogar!

 

                                    ¡Qué hermoso es navegar!

 

                                    ¡Hip! ¡A babor! ¡Hip! ¡A estribor!

 

                                    Sigamos nuestro rumbo sin temor.

 

                                    ¡Hip! ¡A babor! ¡Hip! ¡A estribor!

 

                                    ¡No hay dicha superior!

 

                                    ¡Qué hermoso es navegar! (...)

 

 

 

Salvat no va passar dels estudis elementals a l’Asil doncs va ser reclamat per la seva mare que per falta de recursos volia que el noi comencés a guanyar-se la vida per ajudar a les despeses familiars.

 

 

 

 

 

II

 

APRENENTATGE I FORMACIÓ

 

 

 

Salvat-Papasseit al sortir de l’Asil Naval va entrar per uns mesos a l’Escola Salesiana degut a la seva vocació religiosa de voler ésser missioner. Ell ho recordaria més endavant: “Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: i el meu destí l’església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar.”

 

Entre els dotze i els vint anys són els anys d’aprenentatge i de formació de Joan Salvat-Papasseit. Aquest anys seran vitals per la construcció del seu tarannà humà, polític-social, cultural i moral. Treballa de mosso d’adroguer, d’aprenent d’escultor al taller del carrer Aribau i assisteix a la Llotja a les classes de Manuel Foxà. És l’època en què fa amistat amb Joan Alavedra, que treballa a l’Enciclopèdia Espasa. Aviat el món dels llibres i la lectura els unirà amb altres joves com Emili Eroles i Enric Palau, tots dos fills de llibreters, la colla s’amplià amb Francesc Ricart. Salvat-Papasseit i els seus amics s’aficionen a la lectura i freqüenten les llibreries de vell del Portal de Santa Madrona i la llibreria d’Antoni Palau Dulcet del carrer Sant Pau. Segons Alavedra, Salvat “tenia una febre de lectures, una fúria de fer coses, un veritable deliri per actuar. Jo feia, i li proposava grans plans d’estudi, però ell tenia pressa.”

 

L’any 1911 la família Salvat deixa el pis del carrer d’Urgell i es trasllada a viure al carrer Gignàs, un carrer estret de la ciutat vella on no entra mai el sol. Aquest mateix any coneix a Josep Maria de Sucre que l’introdueix a l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer del Carme, 30. Aquesta entitat cultural serà fonamental per la formació del jove Salvat. Treballa a la secció de biblioteca on pot llegir tots els llibres del món i assistir a tota mena de xerrades. Salvat-Papasseit devora les obres de Reclus, Kropotkin, Nietszche, Ruskin, Volney, Ibsen, Maeterlinck, Carlyle, Tolstoi, Zola, Hugo, Azorín, Costa, Unamuno, Whitman, Goethe, Pi i Margall, Valle-Inclán, Baroja, Ramón y Cajal, Maragall, Ganivet, etc. I assisteix a les conferències ofertes per Gabriel Alomar, Eugenio Noel, Diego Ruiz, Peius Gener, Jaume Brossa, Eugeni D’Ors, Cristòfol Domènech, Felip Cortiella, José Nakens, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, etc. Salvat i els seus companys, seguint la influència d’Eugenio Noel, que feia xerrades antitaurines, creen el Grup Antiflamenquista pro Cultura i fan actes de propaganda davant la plaça de braus. Entre els membres del grup hi ha Daniel Cardona que més endavant li introduirà als ambients separatistes de la Joventut Nacionalista Catalana. L’any 1912 coneix a través d’Emili Eroles a Carme Eleuterio Ferrer, una pentinadora de la Barceloneta, amb la que formalitzarà un llarg compromís de sis anys. L’any 1913 és elegit secretari de la Secció Literària de l’AEP i participa amb Alavedra a un Curs de Filosofia de Jordi Rubió als Estudis Universitaris Catalans. Salvat-Papasseit, amb la seva formació autodidacte, és a punt d’iniciar la seva carrera literària, que la comença escrivint articles redemptoristes l’any 1914. Però el primer pas que fa és adherir-se a la Federació Catalana del PSOE on coincideix amb Andreu Nin que coneix  de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Salvat, sobre aquesta etapa, escriu:

“Yo que dudaba entonces entre el colectivismo y el
 individualismo, ingresé por primera vez en un partido, afiliándome a la Juventud Socialista Barcelonesa. Con mi decisión esperaba significar tanto como una profesión de fe, una estridencia, si cabe, contra la estúpida guerra civil desencadenada en Europa.”

 

 

 

III

 

VOSALTRES NO SABEU QUE ÉS GUARDAR FUSTA AL MOLL

 

 

 

Joan Salvat-Papasseit es transmuta en el seu alter ego “Gorkiano” en honor al seu mestre Màxim Gorki. Els seus articles els firmarà amb aquest pseudònim a La Justícia Social (portaveu de la F.C. del PSOE) i a altres publicacions revolucionàries. Europa és en flames en mig d’una tràgica guerra mundial Salvat reflexiona sobre la potent Alemanya socialista que s’ha vist arrossegada per els defensors de la raça i la pàtria germànica a una guerra que assolarà Europa durant quatre anys. El periodista proletari, tocat per un alè romàntic i influït pel seu ideal costista, escriu articles regeneracionistes, crítica certa joventut espanyola y parla de la necessitat de que l’educació arribi al poble: “He de hablaros mucho de la Escuela, que la necesitáis como un maná bendito que aún desconocéis.”

 

Salvat viu aquests anys en una mena de bohèmia revolucionària romàntica que té el seu cau en el Bar del Centro a la Rambla del Mig. Paral·lelament a les seves col·laboracions a La Justicia Social s’immergeix a la redacció de Los Miserables, una publicació radicalment llibertària que dirigeixen els aragonesos Fernando Pintado i Ángel Samblancat, amb els quals i amb Plató Peig, Lluís Capdevila, Mateo Santos i altres periodistes realitzen tertúlies inacabables. El bar també és freqüentat per líders de la CNT com Àngel Pestaña i Salvador Seguí, però també hi ha aprenentes de toreros, jugadors de cartes, crupiers, espies i cabareteres que actuen al cabaret soterrani anomenat “Au fons du mer”, com la Mary i la Margot. Escriure és un ofici perillós..., sobretot quan la llibertat d’expressió brilla per la seva absència. Els periodistes proletaris sovint són processats i tancats a la presó. Salvat era un noi sense ofici ni benefici, llegia i escrivia sense parar, com guiat per una febre desconeguda i no menjava gaire. Un dels seus articles a Los Miserables li valgué un procés: “Processat i portat al banc dels acusats per una causa noble he estat condemnat per un jurat d’indoctes i un tribunal de vells.” L’article en qüestió era “Un pueblo, Portugal”. La condemna fou de dos mesos i un dia de presó. Però es resolgué amb una condemna condicional.

 

L’any 1916 Salvat-Papasseit vol ésser el glossador socialista català i, emulant a D’Ors que escriu el seu “Glosari” a La Veu de Catalunya, inicia les “Glosas Socialistas” al periòdic Sabadell FederalJoan Salvat-Papasseit viu intensament aquells anys de bohèmia i socialisme, però, no té ni diners ni feina, i per tant ha de malviure de l’ajuda de la seva pobra mare que es dedica a fer feines. La seva promesa també l’ajuda enmig d’aquesta crisi vital, la Carmeta ha deixat de fer de pentinadora i ha entrat a treballar en el taller de confecció d’una modista del districte cinquè. La parella es baralla sovint però viuen en constants reconciliacions, aleshores passegen pel moll o pugen a peu a la muntanya de Montjuïc. Finalment troba feina de vigilant al Moll de la Fusta de Barcelona. Poc després el Salvat poeta descriure aquest període de la seva vida en el poema “Nocturn per a acordió”

 

Heu’s aquí: jo he guardat fusta al moll.

 

                        (Vosaltres no sabeu

 

                                                           què és

 

                                                                       guardar fusta al moll:

 

                        però jo he vist la pluja

 

                        a barrals

 

                        sobre els bots,

 

                        i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;

 

                        sota els flandes

 

                        i els melis,

 

                        sota els cedres sagrats.

 

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit

 

i la volta del cel era una foradada

 

                        sense llums als vagons:

 

                        i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

 

Vosaltres no sabeu

 

                                                           què és

 

                                                                       guardar fusta al moll:

 

                        però totes les mans de tots els trinxeraires

 

                        com una farandola

 

                        feien un jurament al redós del meu foc.

 

                        I era com un miracle

 

                        que estirava les mans que eren balbes.

 

I en la boira es perdia el trepig.

 

Vosaltres no sabeu

 

                                                           què és

 

                                                                       guardar fusta al moll.

 

 

 

                        Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells

 

                        —que són de tants colors

 

                        com la mar sota el sol:

 

                        que no li calen veles.

 

 

 

 

 

IV

 

LA DIVINA ACRÀCIA

 

 

 

Salvat comença a escriure en català i ho fa publicant a Sabadell Federal. Des d’aleshores deixa d’ésser Gorkiano i esdevé ell mateix, és a dir, Joan Salvat-Papasseit (amb el guionet entre els cognoms). Els seus primers articles en català són una sèrie que porta per  “La Nacionalitat i el Socialisme”, el primer d’ells surt l’1 de juliol de 1916. El Salvat internacionalista critica les idees nacionalistes: “Lo del Nacionalisme és com la religió, deia jo fa pocs dies a un jove biskaitarra. Si cerquéssim vint homes de sectes oposades —i no fora difícil de trobar-los—, cap d’ells sabria dir-nos la veritat de Déu. I no obstant, són fanàtics d’allò que s’imaginen, i embruteixen els pobles per a conquerir Estat a la creença llur.” Per Salvat el problema principal de la humanirtat és el productor i sap que només és posible la redempció: “Si una Nació és formada per homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la.” Salvat, en aquest treball de cinc articles, analitzà el cas de Cata­lunya i del País Basc com a nacions petites dins d’Espanya, i dels sentiments que formen les pàtries, també fa una comparació dels qui fan bandera des del camp socialista o des del camp catòlic: “Els qui posen la pàtria damunt la Humanitat, els qui posen a un déu damunt dels homes, mai seran socialistes. Més alt que les banderes i els altars, cobertores de crims i de pillatges, estan els que treballen i no poden menjar.”

 

Salvat considera criminal el capitalisme, perquè no fa cap gest per evitar que els pobles es matin i es convulsionin, i en canvi posa el crit d’alerta contra els proletaris que reivindiquen qualsevol millora: “Oh, la pàtria! La pàtria heu dit?...  La pàtria és sols dels rics, com escrigué l’Hervé abans de la guerra.”  També crítica l’Estat com una organització composta de castes que controlen la vida dels pobles i reivindica l’organització del proletariat: “El dia que els obrers de tot el món pensin més en llurs penes que en complir el desig del Capital, ja no existiran pobles: hi haurà el Poble. El Poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els amos no en tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país que viuen. (...) Desconec el concepte de l’etimologia de la paraula “pàtria”, però no desconec que en la realitat vol dir límit de tot, fins de la dignitat dels homes lliures. Cada nacionalista pensa fer de son poble un poble-Robinson...”

 

L'any 1917 aconsegueix entrar a treballar a les Galeries Laietanes de la Gran Via, finalment té un treball que considera digne, doncs aviat li encarregaran la direcció de la llibreria, que ell i el seu germà Miquel convertiran en la Llibreria Nacional Catalana.

 

Allà coneixerà el món de la cultura, de les arts i de les lletres catalanes: Francesc Pujols, Josep Pla, Manolo Huguet, Xavier Nogués, J.V. Foix, Carles Riba, Sagarra, López Picó, etc. La flor i nata del noucentisme català exposa, fa tertúlia o passa per les Galeries Laietanes. Salvat per aquesta època ha anat deixant el socialisme i manifestant-se llibertari. És el moment que edita Un enemic del Poble inspirat en l’obra homònima de l’escriptor suec Henrik Ibsen. Salvat fa els seus primers passos cap a l’avantguarda i fent amistat amb artistes com Joaquín Torres-García i Rafael Barradas i, naturalment, ampliant les seves influències amb autors com Marinetti, Reverdy, Apollinaire, Huidrobo, Albert-Birot o Tristan Tzara. A Un enemic del poble publica aforismes, manifestos i versos. El novembre de 1917 ja ha aparegut el poeta Joan Salvat-Papasseit que es declara partidari de la Divina Acràcia:

Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les gran opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’o­pressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glos­sador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor,”

 

 

 

V

 

ELS AMICS DE LA BARCELONETA

 

 

 

Salvat-Papasseit l’any 1918 coneix Tomàs Garcés, un xicot set anys més jove que ell, amb el qual, ben aviat, segellarà una bona amistat. Garcés no solament serà amic de Salvat sinó també el seu primer biògraf. Salvat, aleshores, vivia al carrer del Carme, 108, però solia passar més temps a la Barceloneta que al seu propi barri. Quan plegava de la feina, a peu o amb tramvia, baixava gairebé a diari fins al barri mariner En aquella època encara abundaven els pescadors que omplien les tavernes, també era freqüent trobar-ne els obrers de la Maquinista, els de la Vulcano o els dels astillers.

 

Els obrers, amb les brusses blaves i les gorres de visera, posaven una nota acolorida a l’ambient dels bars. La riquesa de la Barceloneta es pressentia a l’aire: els venedors ambulants de peix i musclos, l’olor dels fregits de les tavernes, el color blau del cel, la roba estesa enmig del carrer, la gent asseguda al llindar de les escales, les dones amb davantal cap el mercat, els infants fent bullanga per les cantonades, la vida bategant a cada Quart de casa, els vaixells amb veles de zèfir, els estibadors, la Mediterrània a les portes de casa... Tot un món popular que Salvat-Papasseit va xuclar amb el seu esperit curiós per convertir-lo en poesia. Salvat acudia a festejar amb la Carmeta, filla del barri, veïna del carrer Giné i Partagàs, ja eren molts anys de festeig, ara ja estaven preparant el casament que ho farien el 7 de juliol de 1918 a la parròquia de Sant Miquel de la Barceloneta. El punt de trobada dels joves amics de Salvat era la sastreria d’Antoni Miquel, allà es reunia amb el fill del sastre, Salvador Miquel, Emili Eroles, Josep Jordà, Emili Ferrer, Tomàs Garcés... Tots ells fills del barri... La sastreria no solament és lloc de trobades i de tertúlies, sinó que s’hi organitza el Centre Excursionista Barcelonetí. Salvat participa en una de les excursions del Centre a Sant Llorenç del Munt, és abans de caure malalt, després tornarà a aquesta muntanya a fer cura de salut. Salvat també participa alhora en actes de la Joventut Catalanista de la Barceloneta, sobretot seguint els seu amic Daniel Cardona. A la sastreria de la família Miquel, al carrer Maquinista, 10, els joves lletraferits del barri crearan dues revistes: Psiquis i Mar Vella. La primera dirigida per Llorenç Vidal, i n’eren col·laboradors Emili Ferrer, Josep Rovira, Joaquim Figuerola, Tomàs Garcés, J. F. Lafarga, Salvador Miquel-Laporta “Salmi-la”, Miquel Salvat-Papasseit, Josep Jordà i Duran, Francesca Almera i Joan Salvat-Papasseit.  Psiquis va publicar la traducció al català del poema de Vicente Huidrobo, “L’aranya-roja”. De la Mar Vella van sortir quatre números entre febrer i març de 1918. Salvat-Papasseit hi va publicar el poema “Bodegom” i dues ressenyes d’exposicions: “Rafael Barradas, pintor vibracionista” i “Rafael Sala”.

 

Salvat que ha patit la terrible grip d’aquell any, per la primavera, ha de fer repòs al Sanatori de Sant Llorenç del Munt. Aquesta serà la tònica de la resta de la se vida, una malaltia que arrossegarà durant la resta de la seva joventut. Joan Salvat-Papasseit una vegada casat amb la Carme Eleuterio s’instal·larà al barri al carrer Ginés i Partagàs, 11. Per aquell temps hi publicava un altre revista d’avantguarda Arc Voltaic on debutava com il·lustrador un jove pintor català, Joan Miró.  Salvat-Papasseit encara editarà una altre publicació Proa (1922).


VI

 

L’AMOR I EL MAR

 

 

 

Tomàs Garcés passava sovint a cercar-lo, a l’hora de plegar a la llibreria, i a peu per la Rambla baixaven cap al moll: “El port: quin espectacle i quin estí­mul! Com desfermava la nostra imaginació! Els colors i les olors del port, no els he oblidat encara. Les estibes de fusta que descarregaven els vaixells de Noruega; les piles enormes de garrofa, amb la seva mel aspra, que venien de Grècia, en velers; les ombres del moll del carbó, les grues i les càbries, les entrades i sortides dels vapors en aquell virolat escenari on començaven per a nosaltres tots els camins del món, ens deien cada dia a crits, i el martelleig dels calafats s’hi afegia, la seva invitació al viatge. Un viatge que fèiem només en somni i que ens submergia en una atmosfera poètica abans d’entrar als carrers del barri, per asseure’ns, cadascú a la seva taula, a l’hora de dinar.”

 

Salvat inspirat per el port, el mar, la Carmeta i les noies rialleres esdevé poeta, però ell no vol ésser un poeta qualsevol, sinó un poeta d’avantguarda. Malgrat això la seva obra és plena de cants a l’amor i a el mar. Les gavines, els vaixells, els pirates, la vida quotidiana a la Barceloneta, les grues... i sempre la seva imaginació amorosa, eròtica: “Quina grua el meu estel / quin estel la meva grua / de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua.”

 

L’1 de maig de 1919 neix la seva filla Salomé, aquell mateix any publica Poemes en ondes hertzianes amb el segell de la Mar Vella, que dirigeix el seu amic Tomàs Garcés. Quan surt aquest llibre Salvat ja té el darrere una obra i un camí important, Salvat així ho explica: “Un llibre en espanyol, “Humo de Fábrica”Un enemic del Poble”, són les darreres flames. –Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat. (..) Amo l’art i els artistes i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l ’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall. Mai no he tingut fortuna i mai no la tindré però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.”

 

Salvat-Papasseit ja no sols escriu a les seves pròpies publicacions sinó que col·labora sovint a la premsa catalana: L’Instant, Vell i Nou, La Revista, La Sardana, El Dia de Terrassa i, entre altres, La Publicitat. En aquest diari escriurà diversos articles amb el pseudònim de La Ploma d’Aristarc. Són els anys en què presenta els seus punyents manifestos: “Concepte del Poeta”, “Missió per a Catalunya”, “Contra els poetes en minúscula. Primer Manifest Futurista Català.

 

La publicació Un enemic del Poble sortirà per darrera vegada el mes de maig de 1919. Salvat tracta de fer arribar el seu pensament lliure a la joven­tut, amb la intenció que cadascú sigui almenys... “una cuca de llum”; i els hi diu que “Només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen en llurs cançons”; i el poeta rebel els exhorta que siguin valents: “Aquell qui de vosaltres, i per la lli­bertat, no hagi posat qualque vegada sa vida en perill, aquell no és jove; aquell qui per la Vida no s’apresti a morir, aquell tampoc no és jove.— Ni ésser lliure ni viure, no és donat a tothom.” A “Missió per Catalunya”, després de citar Maragall, quan diu que en cada català hi ha un anarquista, Salvat matisa: «...però aquest anarquista ha volgut fer un son que potser dura massa. (...) Catalunya és un nom i és una amada. Ai d’Ella si demà, en haver-la fet lliure, tornava contra nos!” Finalment al Primer Manifest Futurista Català, Salvat

 

“Jo us invito poetes, a que sigueu futurs és a dir, immortals, a que canteu com el dia d’avui, que no mediu els versos ni els conteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou, el demà és més bell sempre que el passat i si voleu rimar, podeu rimar però sigueu Poetes, Poetes en majúscula, altius, valents, heroics i sobretot sincers.”

 

 

 

VII

 

EL POETA ENTUSIASTA

 

 

 

Joan Salvat-Papasseit va ésser un poeta urbà, civil, mediterrani, costumista, romàntic, eròtic, amorós, avantguardista, però sobre va ésser un poeta entusiasta perquè també era un home entusiasta. Una persona que va passar gairebé sis anys malalt de tuberculosi i alhora seguia lluitant, cantant i blasmant al mig de la batalla de la vida.

 

L’any 1920 viatja a París a comprar llibres d’avantguarda i artístics per la Llibreria de les Galeries Laietanes i posar en marxa l’editorial de la Llibreria Nacional Catalana. Els germans Salvat publiquen llibre de Josep M. de Sucre, Josep M López-Picó, Tomàs Garcés, J.M. Junoy, J. Torres-García, Xavier Nogués, Francesc Pujols i, entre altres autors, Salvat-Papasseit.

 

El poeta compagina la seva vida laboral a les Galeries Laietanes amb les estades a sanatoris als qual hi va amb l’ajuda d’amics com Daniel Cardona i de filantrops com Emili Badiella o Lluís Plandiura: Sant Just D’Esvern, Torre Bonica (Sant Llorens del Munt), Can Robert Matadapera, Cercedilla (Guadarrama). Visita El Pardo, El Escorial i Madrid on acudeix al Museu del Prado i a la redacció de la revista Gecia. Són els anys en què entra en contacte amb els poetes ultraistes espanyols com Guillermo de Torre, Vando del Villar i altres, i comença a col·laborar a les revistes d’avantguarda com Ultra, Grecia, Cosmópolis, Tableros... Aquí hi trobem els seus poemes d’avantguarda en castellà i també alguns en català com “Sense el ressò del dring”:

 

   Sense el ressò del dring i el brill de l’or malvat

 

                                    voldria anar pel món

 

                                    com el món no en té cura:

 

                                    que trobés pel camí la noia jove i bruna

 

                                    i la pogués besar

 

                                    -l’altre després de l’una-

 

                                    abans una tonada i després un  bell cant

 

                                    que en arribar al lloc on m’abrusés la set

 

                                    trobés el càntir fresc

 

                                    i amb el càntir l’abraç de la més joguinera

 

                                    i que en pujar triscant per la nova dressera

 

                                    encara em fes adéu:

 

                                     jo li llensaria un llessamí per festa

 

                                    per si no ens vèiem més

 

                                    -que encara que besés a un altre caminant,

 

                                    pogués jo anar pel món

 

                                    sense el ressò del dring i el brill malvat de l’or.

 

 

 

Sense aturar-se en el seu camí poètic Salvat va publicant un llibre rere l’altre:

 

“L’Irradiador del Port i les Gavines” (1921), “Les Conspiracions” (1922), “La Gesta dels Estels” (1923). Poemes d’amor, poemes de lluita, poemes d’avantguarda.

 

El gener de 1922 havia nascut la seva filla Núria, per les dues nenes Salvat escriurà el llibre de contes “Els nens de la meva escala”, que sortia editat pòstumament el 1926. L’any 1922 la família Salvat van a viure a Horta, al carrer Pujolet, 23.

 

Però el poeta entusiasta continua la seva peregrinació per els sanatoris de la Catalunya Nord (als Pirineus francesos): Les Escaldes, Vernet, Banys d’Arles… Des del Sanatori escriu cartes i postals a la dona i a les filles (aquestes darreres seran recollides anys més tard en una bella i emotiva edició). En la seva estada al sanatori escriu els versos “El Poema de la rosa als llavis” (1923). Si a Les Conspiracions el mou l’amor per Catalunya, en els següents reculls els protagonistes són l’amor: romàntic, platònic i carnal. A la senyoreta Marie-Louise Bouche, que coneix al sanatori, li dedica el poema “Prometença”, un cant d’amor i de lluita, a l’amada i a la seva terra:

 

 

 

                                    escolta       amada meva:

 

                                    si jo anava a una guerra

 

                                    portaria l’espasa com els guerrers d’abans

 

                                    duien l’arc de sagetes

 

                                    lluitaria qui sap quina ampla bandera

 

                                    -però millor que fos la de la meva terra:

 

                                    quatre barres de sang

 

                                    l’or del cor que voleia

 

                                    muntaria un cavall de crinera lluenta

 

                                    i el meu nom s’alçaria

 

                                    més alt que la congesta

 

                                    el meu casc

 

                                    com l’estel

 

                                    prendria les ciutats

 

                                    i llurs noies vindrien a rebre’m

 

                                    no sabria tornar

 

                                    si tornar no podia amb l’espasa florida.

 

 

 

Salvat-Papasseit, novament a través de Daniel Cardona, publica versos de signe radical revolucionari amb un rerefons catalanista a la publicació Estat Català, que dirigeix Francesc Macià. Poemes que no inclourà en cap dels seus darrers llibres. A primers de 1924 mor la seva filleta Núria i el 7 d’agost de 1924 mor Salvat-Papasseit a casa seva, al carrer Argenteria, 64, queden pendent d’edició el recull poètic Óssa Menor (Fi dels Poemes d’Avantguarda) que serà editat pòstumament el 1925.

 

La figura de Salvat-Papasseit al segle XXI continua essent apas­sionant, els seus versos i els seus pensaments són de rabiosa actualitat en un món cada vegada més uniformitat i un individu que pateix les causes d’una globalització que l’anorrea. La seva crítica social, el seu anhel de justícia i el seu sentit de la llibertat són completament actuals, sí, tal com blasmava: “Som de la llibertat i per la llibertat: de suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres” Joan Salvat-Papasseit, que volia llançar al vent mil sagetes per proclamar la llibertat, va voler des de la seva Barcelona sortí a fer un llarg viatge èpic:

 

 

 

                                    Viatjat terres

 

                                               no quedar-se en cap,

 

                                    amar en totes una noia verge;

 

                                    creure en la guerra perquè és bo el combat,

 

                                    cada ferida la sang d’un poema.

 

                                    Quan Déu ens cridi poder contestar:

 

                                    -tant estimava que es vessava el veire.

 

 

 

FERRAN AISA-PÀMPOLS

 

(Barcelona, juny de 2016)

 





No hay comentarios:

Publicar un comentario