21/7/17

Voces del Extremo - Barcelona / Ferran Aisa


VEUS DE L’EXTREM A BARCELONA



FERRAN AISA




d'esquerra a dreta: Luis Vea, Mei Vidal, Marina Oroza, Antonio Orihuela, Ferran Aisa, Gerard Jacas, Albert Tugues



Els dies 29 i 30 de juny s’ha celebrat a Barcelona una trobada poètica de Veus de l’Extrem-Voces del Extremo. El primer acte es va celebrar a l’Aula d’Escriptors de l’ACEC a l’Ateneu Barcelonès i el segon fou al Espai Ajoblanco amb la col·laboració de l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Tots els poetes participant en la trobada eren residents a Barcelona exceptuant Antonio Orihuela, fundador i ànima visible de Voces del Extremo, moviment poètic creat fa 19 anys a Moguer (Huelva) a l’entorn de la Fundación Juan Ramón Jiménez. El cartell de l’acte anunciava “Veus de l’extrem-Voces del extremo”, nova poesia de la consciència crítica. El moviment poètic nascut a Moguer (Huelva) ja fa temps que surt d’aquest poble per expandir-se per altres indrets d’Espanya, fins ara ja han hagut trobades poètiques a Madrid, Logronyo, Tenerife, Valle del Jerte, València i, si no em deixo cap, Barcelona.

Antonio Orihuela sobre aquest moviment poètic ha escrit: “el nombre de Voces del Extremo, muestra de un querer abordar las posibiidades de los discursos invisibilizados por el espectáculo y lo masivo desde su concentración sobre uno de ellos, la poesia, y las ventajas que esta situación supone para la fertilidad y continuidad de los mismo como, impedimento fuerte, para su banalización en mercancia; reflexión sobre lo real lejos de los parámetros ideológicos dominantes, y compromiso radical con un discurso ético ajustado a esas mismas  circunstancias. Alianza de Hombres y mujeres que, desde propuestas difuses de mundo posibke, asumen y viertem, en escritura, sus responsabilidades comunicatives, ideológicas y políticas. Red de còmplices, en suma, desde la plena confiança sobre el sentido transformador de la realidad que tienen las palabras, se ejercitan en la pràctica de la cotidiana resistència contra esa violència invisible que permea todos los ámbitos de la vida.”

Albert Tugues feu una breu presentació i, a continuació, fou l’autor d’aquest escrit qui va trencar el foc llegint poemes del seu llibre Sense bandera i, alhora, va continuar presentant els poetes assistents: Luis Vea, Marina Oroza, Gerard Jacas, Mei Vidal i Antonio Orihuela.

Luis Vea va llegir-nos poemes del seu llibre Petroglifos (2014) i alguns d’inèdits. Després li arriba el torn a Marina Oroza, també amb poemes inèdits i del seu llibre Esto es real (2016). Gerard Jacas féu lectura de poemes d’un llibre que ha de sortir pròximament i uns quants versos d’Els ulls de la memòria (2005). Mei Vidal no llegí poemes seus sinó una tria de dones poetes que han passat per Voces del Extremo (Moguer), poemes que van ser recollits per Fernando Barbero a l’antologia Palabras de barricada. Finalment li toca el torn al poeta més esperat per el públic que omplia l’aula de l’ACEC, Antonio Orihuela. El poeta de Moguer no va defraudar als assistents que van poder escoltar de pròpia veu alguns dels seus poemes publicats a la seva antologia Esperar sentado, 1992-2012.  El poeta sentenciava: “Cada vez, veo más gente / con una venda / puesta en los ojos. / Incluso he visto gente, a las que, / habiéndosele movido un poco / se la vuelve a col·locar correctamente.” 

Acabat el recital es va fer un breu però aclaridor debat sobre que és Voces del Extremo i que representa avui en dia la poesia de consciència crítica. Novament Antonio Orihuela va respondre a les preguntes del públic. El poeta va manifestar que la poesia de la consciència crítica no tenia res a veure amb la poesia social que es feia durant el franquisme o en la transició, doncs considera que aquella poesia era moltes vegades un pamflet i molts dels poetes seguien el dictat del partit (comunista) que dominava les esquerres intel·lectuals. Orihuela va manifestar que l’actual poesia de la consciència crítica beu més de les fonts poètiques de la contracultura i del fet llibertari.

El dia següent va seguir la presentació de “Veus de l’extrem-Voces del extremo” al Espacio Ajoblanco al barri de Gràcia, seu de la revista del mateix nom que acabava d’aparèixer feia uns des en la seva tercera època. Pepe Ribas, en nom del espai Ajoblanco, y Xavier Oller, de l’Ateneu Llibertari de Gràcia, van donar la benvinguda als poetes en una sala també plena.

Antonio Orihuela, abans de començar el recital poètic, va passar i va comentar un “power-point” amb imatges de les trobades poètiques a Moguer i a altres espais de la península. A continuació l’autor d’aquestes línies va anar presentant els poetes participants en aquest acte, el primer de sortir a la palestra fou David Castillo que llegí poemes del seu llibre d’adolescència El túnel del tiempo; van seguir l’osonenc Pep Castells que llegí un poema inèdit; la veneçolana Marjiatta Gottopo; el barceloní Andreu Aisa amb el seu Diario del nuevo pobre; la gallega Míriam Reyes, que va interpretar de memòria un poema del seu llibre Bella durmiente (2004): “(...) Toda la tierra que tengo / la llevo en mis zapatos / mi casa es este cuerpo que parece una mujer...” i va tancar l’acte Antonio Orihuela llegint el poema “Mensajes del más allà” composat després d’haver buidat la secció la Cloaca de la  revista Ajoblanco (primera època) per el seu treball Poesía, Pop y contracultura en España.  

“Veus de l’extrem-Voces del extremo” a Barcelona va acabar amb entusiasme i amb el desig que el pròxim any es torni a repetir una trobada poètica d’aquestes característiques.



Barcelona, 11 de juliol de 2017

Ferran Aisa-Pàmpols, publicat a ACEC, juliol de 2017.





14/7/17

Guillermo Pizarro Borràs / Ferran Aisa


EL FAR

GUILLERMO PIZARRO I BORRÀS, POETA DE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR

FERRAN AISA



Guillem Pizarro i Borràs llegint poemes a la plaça Emili Vendrell



Guillermo Pizarro i Borràs, el nostre Guillem, va néixer al barri de Sants de Barcelona el 30 de desembre de 1931 i va viure molts anys a la barriada de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat amb la seva companya Pilar Soler i els seus dos fills Sergi i Karina. Treballà en diverses feines fent de comercial i, posteriorment, entrà a l’Ajuntament de l’Hospitalet primer com conserge d’unes instal·lacions esportives i després com administratiu en dependències municipal. A la seva jubilació laboral l’any 1996 es traslladà a viure a una caseta que s’havia construït ell mateix a la urbanització de Can Mus de Rubí. Pizarro fou un actiu soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) des de 1981 fins els primers anys del segle XXI, sobretot de la seva secció literària i col·laborador de la revista El Vaixell Blanc. Una malaltia l’havia apartat de tots els seus compromisos culturals i durant uns anys estigué internat en una residència de Terrassa, precisament en aquesta ciutat del Vallès va morir el 30 de maig de 2012.

Aquest escrit vol ser un homenatge de reconeixement a la gran persona que fou Guillermo Pizarro i Borràs “Guillem”, ell mateix a l’antologia 25 poetas de la poesia actual  (Amarantos, 1986), es presenta: “Salido de la entraña de la República y criado en la generación de la revolución, intenta como autodidacta hacerse un sendero como poeta y conferenciante, plasmando realidades de pueblo; en sus conferecncias hace que el pueblo participe en diálogos y polémicas. Cree que es así como ese pueblo adquiere la auténtica cultura tan necesaria para el espiritu.” Guillem Pizarro era fill d’un cenetista aragonès, Fèlix Pizarro Gros que, acabada la guerra a Catalunya, va sortir cap a l’exili francès i allà va estar internat al Camp d’Argelers; i quan els nazis van ocupar França fou deportat al camp d’extermini de Gusen, d’on no va sortir-hi en vida. Guillem Pizarro amb la seva mare van viure una temporada exiliats a França, retornant els anys quaranta a Barcelona. Aquest trasbals el va encoratjar més endavant a connectar amb l’Amical Mauthausen i amb Montserrat Roig que havia publicat Els catalans en els camps d’extermini nazis. Pizarro es va dedicar a fer xerrades arreu del país sobre el nacionalsocialisme i els camps d’extermini, fins i tot per aquesta tasca va rebre més d’un ensurt amb amenaces de mort de l’extrema dreta. Al seu progenitor li va dedicar el poema “Elegía a mi padre Félix y a tantos otros”, publicat el desembre de 1983 a El Vaixell Blanc de l’Arteneu Enciclopèdic: “No habléis de libertad, / no existe. / No habléis de amor aquí, / no hay. / Hablad de exterminio y odio, / de la Noche y de la Niebla. / Pensad que la muerte es, / la vida. / No habléis, / pensad, / pensad. / Hallareis la luz como la piedra. / La piedra viva de cantera apicotada, / y os fundiréis con ella en la / Noche en la Niebla., / en Mauthausen, / Auswitch, / Gusen, / Treblinka, / y en tantos otros. / Hallareis la Paz. / Seréis la Luz.”

La seva activitat social, cultural i poètica la va desenvolupar-la en diversos entitats, per exemple fou president de la Federació de Petanca de l’Hospitalet, cofundador i membre de l’Ateneum Cultural Catalònia de l’Hospitalet i, com ja he dit, membre actiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. A la transició s’afilià a la CNT però com tants altres ho va deixar per dedicar-se a la poesia i a la cultura. Pizarro fou un personatge curiós, entusiasta i amb un gran sentit de l’humor. Va participar activament en les tertúlies de la Secció de Literatura de l’AEP i escriví articles i diversos poemes a la revista El Vaixell Blanc. El seu repertori de conferències anava des de la vida i l’obra de Salvat-Papasseit fins a la poesia sexual de García Lorca, passant per el poeta d’Oriola Miguel Hernández i, sobretot, per la vida i l’obra d’Antonio Machado. Recità poemes arreu de Catalunya i feu conferències a diversos pobles d’Espanya i fins i tot a bord d’un creuer. La seva tasca poètica també la va desenvolupar des d’emissores de ràdio de l’Hospitalet i de Santa Coloma. La seva obra cultural  la continuava a les pàgines de la revista Progrés de l’Hospitalet on feia entrevistes a poetes i escriptors. Els anys noranta fou president de l’Associació d’Escriptors i Poetes de Catalunya i també Delegat d’Espanya de la Fundació Internacional Antonio Machado de Cotlliure. Pizarro fou un dels organitzadors dels homenatges a Machado que es fan cada any pels volts del 22 de febrer a Cotlliure. L’Ateneu Enciclopèdic durant molts anys va ser-hi presents als actes celebrats a peu de la tomba del poeta sevillà. Pizarro va presentar molts dels actes de l’ateneu dels anys vuitanta i noranta per exemple l’homenatge del cinquantenari de l’assassinat de García Lorca; el recital d’Ovidi Montllor en el centenari de Salvat-Papasseit; el recital poètic de Jesús Lizano i Antonio Sola dins dels actes “Anarquisme, exposició internacional”, celebrats a les cotxeres de Sants la tardor de 1993; la presentació del llibre Antologia poètica a la memòria de Salvador Puig Antich; i, entre altres actes, ja en ple segle XXI, va participar com a poeta en els recitals organitzats per la CNT a la plaça Emili Vendrell del Raval de Barcelona, on va llegir la seves elegies a Cipriano Mera i a “El Noi del Sucre”. Guillem Pizarro és autor de l’opuscle poètic Muguet. Lliri de Maig (AEP, 1991) i, a més de l’antologia citada anteriorment, hi va col·laborar a les antologies publicades l’any 1990 per l’AEP, Homenatge al President Lluís Companys i Homenatge a Joan Salvat-Papasseit, d’aquest darrer recull és el seu poema: “Record a Joan Salvat-Papasseit. Àcrata”, que diu: “Reposa i no vinguis, / benvolgut germà Salvat: / la trobaries més maquinada, / però molt més pitjor que abans. / La joventut, és clar, sense closca. / Tots els grans i els vells, descargolats. / Qui vulgui treball, treball tindrà. / Catalunya més rica i plena, un sac. / Espanya un bon magatzem, buidant-se. / Els estrambòtics polítics, com sempre millor. / Els pollastres sense cresta, capats. / La terra ben coberta de fems, fam. / La natura, oh!, la natura, s’hi ha verd, pastar. / Molt bé els llibertaris, pocs. / La cura la té el Rei?, despertar-la. / Doncs què hem de fer? / Tu que hi faries Salvat? / Ja estàs bé on estàs, / El què hem de saber: /

Lluitar!”

Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 14-7-2017)
























8/7/17

El Raval de Barcelona / Ferran Aisa

Nou llibre de poemes de Ferran Aisa "El Raval de Barcelona", Amargord (Madrid, 2017).

Portada i presentació de Mei Vidal

12 poemes il·lustrats per Rai Ferrer, Gerard Jacas, Lluís Juste de Nin, Joll Chamorro, Susana Alaustrey, Joan Vinuesa, Maria Casas, Andreu, Xavier Rosselló-Tolosa i Mei Vidal.

DVD: Realitzat per Marc Sempere


2 Poemes musicats per Matias Kauppi i Guillem Roam, i interpretats per Maria Arnal.


28/6/17

Cronologia Barcelona balla / Ferran Aisa


Barcelona balla de Ferran Aisa, publicat per Editorial Base-Ajuntament de Barcelona,
Barcelona, 2011
Cronologia essencial
Coberta llibre Ferran Aisa



11/9/1714: Després de l’ocupació de Barcelona per Felip V es prohibeix el ball de màscares i el ball públic (places o carrers).

1759: Carles III aixeca la prohibició dels balls de màscares. Ban del Capità General, Marquès de la Mina.

11-1-1791: Es balla el primer vals a casa de la marquesa d’Aguilar (palau carrer Montcada).

2-3-1794: Ball públic organitzat per las Societat de ball “La Linterna”. Carnaval a la Llotja, al Teatre Principal i al Almacén de Baile de Rambla de Santa Mònica. Balls en benefici dels pobres de la Casa de Caritat i dels malats pobres de l’Hospìtal de la Santa Creu i Sant Pau.

1802: Ball de la Patacada d’Antonio Nadal.

-bastoner (per posar pau en les baralles)

-Normes sobre comportament incívic: -Prohibit ballar molt ràpid. –Prohibit llençar petards.

Normatives sobre el ball de 1823 (pàg. 31).

Carnaval al Liceu a partir de 1848.

-Prohibit ballar amb el puro a la boca. Prohibit l’entrada dels criats. Prohibit entrar al ball amb vestit de pana o de franel·la. Espai destinat als carruatges i pels criats que guarden la clau de la casa.

Liceu: -Bomboneres, floristeries, joieries, comadrona... Una dona de pas a la ciutat es va posar de part i va tenir el fill a Liceu, amb gratitud li va posar de nom Eliseo.

Balls de disfresses: (p. 53-54)

Balls populars (artesans i canperols): Hort d’en Murlà.

Envelats als solars dels antics convents o fora muralla (pl- Reial, Jerusalem, Barceloneta, pl. Catalunya, p. Gràcia.)

Societats de ball (La nova Mercè, la jove del Carme, la Camèlia Blanca, L’Edèn, La Paloma, El Gavilán, La Cibeles, la Serpentina, el Ramillete, La Pamela,  etc.). Penyes lúdiques i humorístiques (Born, Lo niu Guerrer, La Baldufa, L’embut...)

Salons de ball (Alcázar Español, L’Ambigí, El Sevillano, La Estrella, Mabille). Casinos (Artesà, Principal, Universal, etc.)

P. Gràcia: (Tívoli, Novetats, Ninfa, Euterpe, Camps Elisis, El CRiadero, El Prado Catalán, etc.)

Festa Major (Carme, Sant Domènec, Sant Isidre, Sant Nin i Sant Non, Gràcia, la Mercè, etc.)

Cafè cantant (p. 99). Cafès concert (Cafès, bars et bouvettes). La Maison Doree (pl. Catalunya).

El Paral·lel: Coves d’art (p. 122)-music halls-dancings-teatres. Belle èpoque. Cupletistes i cantants de cançons picaresques (Bella Chelito, La Cachavera, la Guayabita, Bella Otero, etc. Raquel Meller, Pilar Alonso, Mercedes Serós.

Lletra Cuplet de R. Meller (p.. 132). Cuplet català (p. 135) Escola de ball (p.98)

Tango: Tangopolis. Carlos Gardel, Irusta-Fugazot i Demare.

Balls taxi (La Bombilla, El Pay Pay, Los Faroles, Palacio de Cristal, La Gran Peña, etc.)

Jazz i charleston. Chocolate Kidds, Jack Hilton, Josephine Baker, etc.

Cabarets-Dancins: Excelsior, la Buena Sombra, l’Arnau, l’Edén, la Criolla, Pompeya, Bagdad, el Batalclan, Le Petit Moulin Rouge (El Molino).

Sales de ball: Nuevo Mundo, Iris Parck, Saturno Park, Turó Park, Venus Sport (La Paloma), La Cibeles, La Nueva Modernista (El Gran Price), La Gavina Blava, Bahia, Piscines i Esports, Shangai Dancing, etc.

El ball un fet popular:

El ball als barris (Sants, Gràcia, Horta, Raval, Poble-sec, etc.), Ball a les fonts de Montjuïc (el Gat, Gurugú, la Walkiria (Rías Gallegas), Conna), ball a les associacions: Cooperatives, ateneus, casals, etc.)

Campionats de swing. Campionats de resistència (Olympia), Festivals de Jazz.

Artistes: Carmelita Aubert: “Cocaïna en flor”, “El hombre ideal”, “El comunista”.

Balls de saló (p. 175). La socialització dels balls (1936).

El franquisme. La moral nacionalcatòlica.  (p.182).

Artistas i orquestres: Bernat Hilda, Martín de la Rosa, Demon Jazz, Rina Celi, Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro, Mari Merche, etc.

Festival de swin i bogui bogui a l’Amaya (Paral·lel),. Els Vienesos. Festivals de Jazz.

Sales de festa: Bolero, Miramar, Emporium, La Pérgola, La Parrilla de Ritz, Can Rigat, Casa Llibre, Monterrey, Cactus, Copacabana, Altres locals: La Cabaña del Tío Tom, Bahia, La Gavina Azul, Venus, verdi, La Paloma, La Cibeles, El Gran Price, Piscinas y Deportes, Niza, Bikini, Jamboree. etc.

Copla i Bolero: Conchitas Piquer, Antonia Machín, Antonio Molina, Juanito Valderrama, Lola Flores.... Lucho Gatica, Ana M. González, Nat King Cole, Lorenzo González, Olga Guillot, ...

El mambo, el rico mambo, Pérez Prado, Xavier Cugat, etc.

Cançó italiana, cançó francesa, cançó noramericana: Renato Carosone, Domenico Modugno, Marino Marini, Frank Sinatra, etc.

Els crones espanyols: José Guardiola, Ramon Calduch, Rudy Ventura, etc.

El rock and roll i les balades (Elvis, Bill Halley, Chuby Chequer, Teen Tops, Los Llopis, el Dúo Dinámico, etc.

les bandes de rock: Sirex, Mustangs, Salvajes, Lone Star, Brincos, Pekenikes, Relámpagos, Bravos, Els Tres Tambors, Formula V, los Diablos, etc.

La Nova Cançó i la cançó protesta

El boom de la discografia, els guatedques o festes, els clubs o pub, les discoteques (1800, San Carlos, Bocaccio, Zeleste, Planeta 2001, Scala, Trocadero, Studio 54, Varçalles, Apocalypse, Up and down, etc.)

Música de la transició: música laietana, rumba, salsa, etc. (Cia Electrica Dharma, Orquestra Olateria, La salseta del Poble Sec, Gato Pérez, Peret, etc.

Les sales de concert: Apolo, Bikini, Luz de Gas, Razzmatazz...

Ferran Aisa-Pàmpols










21/6/17

Ajoblanco núm. 1 / Ferran Aisa

AJOBLANCO DE NUEVO EN LOS KIOSCOS.

EL NÚMERO 1 (VERANO 2017) DE LA NUEVA ÉPOCA DE LA REVISTA AJOBLANCO HA REVUELTO CON 132 PÀGINAS SIN PUBLICIDAD INDEPENDIENTE, ABIERTO Y LIBERTARIO.
ARTÍCULOS INTERESANTES: "El Madrid rebelde" por Bernardo Gutiérrez y Álvaro Minguito; "Decoración y turismo" por Javier Pérez Andujar; Entrevista a Claudio Naranjo; Andrea Palaudarias escrobe sobre el filosofo de la resistencia Josep María Esquirol; Icaro Lavia escribe "Del Trap al libertarismo pasando por el Niño de Elche"; y, entre otros trabajos de diversos temas, podéis leer el mío (Ferran Aisa), "Joan Puig Elías y Féliz Carrasquer. Personajes clave de la Cultura y la Educación Libertarias".

(Portada del núm. 1)

11/6/17

Guerras y revoluciones - Fernando Barbero / Ferran Aisa


De guerras y revoluciones de Fernando Barbero Carrasco

(Presentación libro en el Ateneu Llibertari de Gràcia, 10-6-2017)



Ferran Aisa



De guerras y revoluciones de Fernando Barbero Carrasco es un libro de relatos a la usanza de la tradición oral. Como antiguamente se solía explicar las historias de guerras y revueltas durante las noches al lado del fuego en invierno o bajo las estrellas en verano. Fernando Barbero ha escrito 21 relatos que hacen el papel del cuentacuentos familiar o amigo que tenía la tradición de explicar a los más jóvenes historias heroicas o humildes pero llenas de coraje de hechos reales. El libro ha estado publicado por la editorial Queimada (Madrid, 2016).

Entre los 21 relatos encontramos historias de la Patagonia con el epicentro de Osvaldo Bayer y del vengador y justiciero el anarquista alemán Kurt Wilkens que lanzó una bomba contra el militar represor Horacio Varela y, por ello, conoció el presidio y fue asesinado por la organización fascista Liga Patriótica Argentina. En otro relato Barbero nos habla de los túneles construidos en el Vietnam (iniciados durante la guerra por la liberación contra Francia) que eran verdaderas obras de ingeniería con todo lo necesario para sobrevivir, relacionarse o escapar bajo tierra. Verdaderos laberintos con dormitorios, cocinas, salas de reunión, polvorines, etc. Fernando Barbero, escribe: “Los túneles del Vietcong constituyeron unos importantes dispositivos defensivos; pero no solo eso: también fueron bases militares desde las que los guerrilleros atacaron e hicieron retroceder al invasor; allí debajo, un fantasmal Ejército se albergó durante años. En sus instalaciones se dispuso una de las ofensivas más importantes, la del Tet en el año 1968. Fue una preparación meticulosa, que movilizó a cientos de miles de cobatientes.”

Otra narración titulada “Grandola, vila morena” tiene como base explicar los hechos sucedidos en Porrugal después que Radio Renascença emitiese la canción de José Afonso, “Grandola, vila morena”, inicio de la Revolución de los claveles del 25 de abril de 1974: “Cuando el sol brillaba sobre Lisboa, los portugueses -escribe Barbero- habían recuperado la libertad política y la felicidad respiraba aires lusos.”

Siguen relatos dedicados a los guerrilleros urbanos de los años cuarenta y cincuenta como Facerías, el Maño y Ramón Vila “Caracremada”.  Maquis que no solo llevaban armas al hombro, si no macutos repletos de libros: “Son la madre de Gorki y La bestia

humana de Zola. Vienen de Francia porque traen los sellos de la CNT.” Historias de anarquistas a final de los años veinte por América del Sur bajo el signo de Durruti o

anarquistas en bicicleta por Francia con la figura quijotesca de Cipriano Mera. Historias de la revolución francesa con baño incluido de Jean-Paul Marat asesinado en la bañera por Marie Anne Charlotte Corday d’Armont. Interesante es el relato del conocido jefe cabileño del Rif, Abd-el-Krim, levantado contra las fuerzas coloniales españolas.Y algunas historias más que hacen de este libro una delicia inhabitual en los manuales de historia. Matías Escaleras, que ha escrito el prólogo, dice: “A vecs, no se sabe quién es Goliat y quien es <David, pero hay ocasiones en la Historia en que se se sabe bien quien es uno y quien es otro, ocasiones en que, en efecto, David se enfrenta y vence, al menos, moralmente, al gigante; ocasiones en las que ambos representan verdaderamente lo que nosotros creemos que significan esas figuras, el débil venciendo al fuerte, o la razón inteligente sometiendo a la brutalidad.”

En fin, De guerras y revoluciones es un libro que se lee de un tirón y al terminarlo entendemos que serían aquellas historias orales que los viejos (siempre sabios) explicaba junto a la lumbre del hogar.



Ferran Aisa-Pàmpols

Barcelona, 9 de junio de 2017




26/5/17

La Criolla - Paco Villar / Ferran Aisa


LA CRIOLLA. LA PUERTA

DORADA DEL BARRIO CHINO

Paco Villar

Edita: Comanegra i Ajuntament de Barcelona

(Barcelona, 2017)

Pàgines: 253

Preu: 22 euros

Història: Ferran Aisa






LA CRIOLLA: UNA CRÒNICA DE MÓNS DESAPAREGUTS



Paco Villar (Barcelona, 1961) és un dels grans especialistes en la crònica històrica de Barcelona. Els seus estudis sobre aspectes de la ciutat com els cafès o els banys són ja treballs clàssic, però, sobretot, destaquen per les recerques que ha fet sobre el popular, mític i ja desaparegut Barri Xino de Barcelona. De la seva gran crònica d’aquest barri canalla Historia y Leyenda del Barrio Chino, l’editorial La Campana ja en porta dues edicions. Ara ha tornat a les arrels del Xino amb una nova crònica sobre el desaparegut cabaret, dàncing o el que sigui anomenat La Criolla, un establiment que només en 11 anys d’existència va deixar pòsit a la història canalla dels baixos fons de Barcelona. Villar ha recuperat aquells mons desapareguts del Barri Xino amb tota la seva essència que tenia el seu epicentre a la zona més portuària que anava per una banda de les Drassanes o Portal de Santa Mònica a Conde del Asalto (ara Nou de la Rambla), i per l’altra de la Rambla al Paral·lel. Un espai on la vida bohèmia i canalla es barrejava amb la classe treballadora que vivia en els inhòspits habitatges d’aquests carrers. Molts d’aquests carrers avui desapareguts a causa dels bombardejos feixistes durant la guerra i per la piqueta municipal. Entre els edificis desaparegut hi ha el de la Criolla, que era situada al número 10 del carrer del Cid, a causa del bombardeig que va patir aquesta zona de Barcelona el 24 de setembre de 1938. Paco Villar per elaborar el seu treball, La Criolla, la Puerta dorada del Barrio Chino, ha tingut accés a un valuós material documental, el llibre de firmes de visitants il·lustres, una veritable joia amb 535 dedicatòries i 43 dibuixos, entre els qual hi ha el d’Opisso, Apel·les Fenosa, Josep Viladomat i Emili Ferrer. En el darrer capítol del llibre es reprodueixen diversos dibuixos i les dedicatòries dels visitants nacionals i estrangers de la Criolla. Paco Villar ha realitzat una gran recerca de camp per donar-nos a conèixer tots els detalls d’aquesta famosa sala de festes freqüentada per bohemis, anarquistes, republicans, burgesos llibertins, marineres, prostitutes, transvestits, camells, carteristes, borratxos, cocaïnòmans, pistolers, militars, escriptors, artistes i tota mena de mamífers de la nit en busca de plaer, alcohol, droga, però, sobretot, diversió. Un local on era possible veure l’anarquista d’acció com transvestit de Flor de Otoño, lloc de conspiració d’anarquistes i de republicans. La Criolla va traspassar fronteres i es va internacionalitzar amb la presència d’escriptors com Pierre Mac Orlan, Francis Carco, Georges Bataille, Jean Genet, Simone Weill o els actors Douglas Fairbanks (pare i fill). La Criolla, com recorda Villar, va fer-se famós a través dels articles del periodista Francisco Madrid sobre els baixos fons de Barcelona a la revista El Escándalo o de Josep Maria Planes autor també d’un reportatge sobre la mítica sala del Barrio Chino. Un món desaparegut on fins i tot hi havia la Miss i la Reina del Barrio Chino. L’autor arrodoneix la seva crònica parlant d’altres locals veïns de La Criolla com meublés, sales de festa, balls, bars o altres caus de vici del barri  com Cal Manquet, Cal Sagristà, Wu Li Chang, La Mina o La Taurina on era possible veure actuar a una nena que es deia Carmen Amaya.

La Criolla i la majoria d’aquests locals van desaparèixer amb la irrupció de la moral anarquista durant la guerra civil contrària a la prostitució i als vicis considerats fills del capitalisme. El bombardeig dels avions italians va deixar la zona desbastada. Paco Villar ens ofereix una gran crònica de la Barcelona canalla dels anys vint i trenta que val la pena llegir per entendre millor l’essència real d’aquesta ciutat, però, sobretot, d’un barri i d’uns mons desapareguts.

Ferran Aisa-Pàmpols
El Punt Avui, 21-5-2017

30/4/17

El nacimiento de nuestra fuerza de V. Serge / Ferran Aisa


EL FAR

LA GRAN NOVEL·LA PROLETÀRIA DE L’ANARCOSINDICALISME BARCELONÈS DE VICTOR SERGE


FERRAN AISA










L’editorial madrilenya Amargord acaba de publicar la gran novel·la proletària de l’anarcosindicalisme barcelonès El nacimiento de nuestra fuerza de l’escriptor i militant revolucionari Victor Serge. La novel·la havia estat publicada en castellà per primera vegada l’any 1931 per les Ediciones Hoy de Madrid, des d’aleshores no s’havia tornat a publicar en el nostre país. L’obra de Victor Serge va viure un rellançament els anys setanta coincidint amb la transició amb llibres com Lo que todo revolucionario debe saber de la represión (reeditat por Madre Selva, 2010), però després va queda soterrada sota la capa de l’oblit. Darrerament s’ha tornat a descobrir el valor literari i testimonial de l’obra de l’escriptor belga d’arrels russes Victor-Napoleón Lvovich Kibalchih, conegut amb el sobrenom de Victor Serge (Brussel·les, 1890-Mèxid D.F, 1947), així han anat apareixent les traduccions a l’espanyol de les principals obres de la seva extensa bibliografia que abraça la novel·la, l’assaig i la poesia. Les obres de Serge són fonamentals per conèixer de primera mà quin paper va jugar la classe obrera i les diverses ideologies proletàries en el si de la lluita social del primer terç del segle XX, amb realitats com la força de l’anarcosindicalisme a Catalunya o el triomf de la revolució soviètica a Rússia. Victor Sege, que va viure in situ la deriva dels moviments socialistes i sindicals europeus, fou testimoni directe del naixement de la gran força anarcosindicalista a Barcelona i, posteriorment, va participar activament, en el moviment revolucionari soviètic. Aquestes experiències de lluita però també de desencís les va transcriure en les seves obres literàries. A més del llibre ja citat, Serge va escriure llibres (deixaré el títol en castellà doncs no hi ha cap traducció catalana) com El año I de la Revolución Rusa, Los hombres en la cárcel, Los años sin perdón, Memoria de mundos desaparecidos, Memorias de un revolucionario, La literatura y la revolución rusa, El destino de una revolución, Medianoche en el siglo, El caso Tulayev i, entre altres, El nacimiento de nuestra fuerza... A més la seva obra poètica ha estat recollida en un volum que porta per títol Resistencia.  Víctor Serge, fill d’exiliats russos perseguits després de l’atemptat de l’1 de març de 1881 contra el tsar Alexandre II, va ser autodidacta, obrer il·lustrat que es guanyava la vida amb el seu ofici de tipògraf. Als quinze anys militava a la Jove Guàrdia del Partit Obrer Belga de tendència socialista, però avia va passar a ésser membre actiu de anarquismes i es va formar com a llibertari a la Colònia Anarquista del Bosc de Soignes (Bèlgica) aprenent a redactar articles, corregir-los i editar-los. Els següents anys va viure a França on participà en les activitats socials dels anarquistes, i alhora escriví articles per periòdics com Le Retif (L’Agitador), La Revoltée i L’Anarchie, que va dirigir. L’any 1909 forma part dels grups que es manifesten contra la sentència i posterior execució de Ferrer y Guàrdia. Serge viu durant aquells anys una etapa de clandestinitat i de col·laboració amb la Banda Bonnot, per la qual és detingut i condemnat a cinc anys de presó i a l’expulsió del país. Una vegada en llibertat Serge creua la frontera espanyola i es dirigeix a Barcelona, on trobarà feina de tipògraf i s’afiliarà a la CNT. A la capital catalana farà amistat amb Salvador Seguí i amb els principals militants anarcosindicalistes. Serge milita en el Sindicat d’Arts Gràfiques i escriu articles a la publicació anarquista Tierra y Libertad. És l’any convulsiu de 1917, a Rússia esclata la revolució de febrer amb la presa del poder pels Menxevics, a Espanya es prepara una gran vaga revolucionària pels dos grans sindicats CNT-UGT, però a Barcelona es preveu que la vaga sigui insurreccional amb la col·laboració dels republicans. És el moment en què el moviment obrer català ha fet un gran salt i com un cos compacte ha crescut desmesuradament. És el naixement de la nostra força que escriurà Serge en la seva novel·la proletària a l’alçada d’altres novel·les proletàries com Los siete domingos rojos de Ramón J. Sender o La mare de Màksim Gorki. Una novel·la èpica en què el seu autor s’inspira en el moviment anarcosindicalista barcelonès i en la figura gegantina de Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, convertit en la ficció en Darío. La història se centra en els dies anteriors a la proclamació de la vaga general revolucionària. El diàleg entre el jove professor estranger (Serge) i el sindicalista Darío és ple de pensament filosòfics, ideològics i estratègics sobre la lluita que han de portar a terme els obrers contra el Capital i la burgesia per aconseguir el triomf de la revolució. Però el professor roba ambigüitats entre els anarcosindicalistes: <<¿Tomaréis el poder o no? Era necesario que Darío se explicara. Ellos no eran hombres de poder. Eran libertarios. (...) El Comité sería un órgano revolucionario provisional que expresaría la voluntat de la Confederación y no un Gobierno.>>La presència de Barcelona és constant a la novel·la de Serge: els seus carrers, la Rambla, el Barri Chino, el cafè Espanyol del Paral·lel, Montjuïc... Darío i el professor exiliat passegen per la muntanya, i el primer contemplant la ciutat diu: <<Esta Ciudad la hemos hecho los trabajadores, la burguesía nos la ha arrebatado, però un día la conquistaremos y serà nuestra.>> La vaga es va perdre, la batalla per la revolució també, però tant Darío com el professor sabien que hauria més batalles i que alguna vegada guanyarien els obrers. Així ho descriu Serge a la seva novel·la: <<Está Ciudad serà tomada, si no por nuestra manos, por lo menos por manos parecidas a las nuestras, però más fuertes. Más fuertes acaso por haberse endurecido gracias nuestra misma debilidad. Si somos vencidos, otros hombres, infinitivamente diferentes a nosotros, infinitivamente semejantes a nosotros, dentro de diez años, dentro de veinte años, no tiene ninguna verdaderamente ninguna importancia, meditando la misma conquista, pensaran tal vez en nuestra sangre. Creo verlos ya y pienso en su sangre que correrà también, pero tomarán la Ciudad.>> A les Memorias de un revolucionarios, Serge parla d’aquest passatge de la novel·la i intueix que les seves paraules de 1917 eren profètiques i que es van complir el 19 de juliol de 1936 i cita els noms que ho van fer possible: <<Se llamaban Ascaso, Durruti, Germinal Vidal, la CNT, la FAI, el POUM... Pero el 19 de julio de 1917 fuimos vencidos casi sin combate, pues los parlamentarios catalanes se asustaron en el último momento y se negaron a iniciar el combate.>>Victor Serge, després del fracàs de la vaga de 1917 i de la posterior repressió contra els anarcosindicalistes, es veié obliga a fugir a França, encara en guerra, on va tornar a ser detingut. El personatge de la novel·la segueix doncs el mateix periple que Serge, que narra el seu pas per les presons franceses i la seva fugida cap a Rússia on l’octubre de 1917 els bolxevics havien pres el poder: <<Las notícies de Rússia nos llenaban a todos de una confiança inmensa.>> Victor Serge, igual que el professor de la novel·la, arriba finalment al seu destí la Rússia soviètica, i aquí viurà i escriurà una part important de la seva obra realment impressionant sobre les lluites de la classe obrera per la seva emancipació, entre les quals hi ha aquesta novel·la, El nacimiento de nuestra fuerza.

Ferran Aisa-Pàmpols
(Catalunya, núm. 191, abruil de 2017)








20/4/17

Sense bandera / Ferran Aisa

SIN BANDERA AHORA EN CATALÁN SENSE BANDERA

Editado por Calumnia (Serra de Tramontana-Mallorca, 2017)



18/2/17

Voces del Extremo- Poesia consciència crítica- Ferran Aisa


EL FAR

EL MOVIMENT POÈTIC DE LA CONSCIÈNCIA CRÍTICA

FERRAN AISA

 
Poetes de Voces del Extremo a Ayamonte el juliol del 2015

A la península ibèrica d’un temps ençà està creixent un moviment poètic anomenat de la consciència crítica. Alguns dels poetes que formen part d’aquest moviment col·lectiu i alhora individual ja es dedicaven a fomentar la poesia els anys noranta i han continuat incrementant la seva presència en el segle XXI, però en els darrers anys ha aparegut una nova fornada que segueixen aquesta línia de poesia directa. Els poetes de la consciència crítica busquen la seva estètica en oposició al capitalisme global, l’explotació humana, el masclisme, la xenofòbia i el racisme. La seva poesia està frontalment oposada al poder. És per tant una poesia antiautoritària i, en molts dels casos, completament llibertària. Una poesia que se sent filla del Gabriel Celaya que cantava: “La poesia es un arma cargada de futuro...” Com escriu Antonio Orihuiela: “Con el arma cargada de verbos en presente / y verbos en futuro simple, sumo / la esperanza de vida probable, necesaria / me oxido y me impaciento. Orientaré / mis veles rojas donde marinen los indómitos, / donde canten los íberos guerreros / y puedas entrar tu, un emigrante / sin / permiso de Trabajo, de mañana / buscando un comedor social, receta / y cortina del hambre, sin que a nadie / le importe ese montón de frío y de orificio / mordiente en el estómago del tu...” El moviment poètic ha anat in crescendo a partir del 15M amb la revolta dels indignats i l’ocupació de les places. Sobre aquest tema particular hi ha l’espectacle-perfomance convertit en llibre Romance de las plazas per Isaías Griñolo amb la col·laboració d’Antonio Orhuela, d’Isabel Pérez Montalbán i el Niño de Elche.

La principal fita d’aquest moviment de poesia de la consciència crítica és la trobada anual de poetes a Moguer (Huelva), on durant quatre dies de la darrera setmana de juliol la poesia esdevé una eina de combat reivindicatiu i alhora de germanor. L’ànima coordinadora de les vetllades poètiques de Moguer és el poeta Antonio Orihuela, autor de nombrosos llibres de poesia, d’assaig i d’història. Entre la seva obra poètica destaquen: Todo el mundo està en otro lugar, Autogobierno, Cosas que tiramos a la basura, El amor en los tiempos del despido libre i Salirse de la fila.

El festival poètic de Moguer se celebra des de 1999 sota el patrocini de la Fundación Zenobia Juan Ramón Jiménez i l’organització de “Voces del Extremo”. Durant quatre dies els locals de la Fundación Juan Ramón Jiménez, la Casa Natal del poeta, la “Peña del Cante Jondo” i els carrers i les places de Moguer s’omplen de poetes que reciten els seus versos o realitzen perfomances de tota mena. No falten exposicions, xerrades, passi d’audiovisuals i paradetes de llibres de poesia. El moviment compta amb editors que s’han preocupat d’apropar la poesia al públic interessat com Amargord, Baile del Sol i, entre altres, Calúmnia. La festa poètica de “Voces del Extremo” continua el darrer dia per la tarda a la Casa Grande de Ayamonte i al vespre a la Crecida poètica de la Isla Canela on continuen els perfomances i les sessions de poesia lliure a casa del poeta Eladio Orta. Cada any un poeta és fa càrrec de la Casaca representativa de “Voces del Extremo”, que conserva fins l’edició següent. Vint-i-cinc anys promocionant la veu poètica des d’un punt de vista social, polític o de crítica de la vida quotidiana. Poesia de consciència crítica, poesia de caire llibertari, poesia vestida d’humanitat. Per el pati de la Fundación Juan Ramón Jiménez es va sentir l’any2003 el poeta Jesús Lizano amb la seva veu de profeta de l’acràcia omplint l’estància de persones corbes, mamífers, “novios” i “caballitos”. L’any 2015 a Moguer se tributà un sentit homenatge a Lizano que acabava de morir aquella primavera. Des dels seus inicis els participants als actes poètics de Moguer s’ha anat incrementant. Actualment “Voces de l’Extremo” convoca un centenar de poetes cada any d’arreu de la península i fins i tot d’altres països com Mèxic, el Marroc o França de la qualitat de Dante Medina, Mohamed Abid i Manuelle Parra, respectivament. El poble de Platero és una fita important per els poetes veterans i joves que omplen els carrers, els bars i les sales poètiques de Moguer. Entre els poetes més destacats de “Voces del Extremo” que han passat per Moguer hi ha els citats Antonio Orihuela i Eladio Orta i molts altres com Jorge Riechmann, Bernardo Santos, Daniel Macías, Felipe Zapico, Matías Escalera, Javier GM, Vicent Camp, David Trashumante, Imma Luna, Begoña Abad, Enrique Falcón, Ana Pérez Cañamares, Patricia Olascoaga, Ángel Pestime, Carmen Herrera, David Pielfort, Rafael Calero, Pablo Muller, Ángel Calle, Eladio Méndez, Santiago Aguaded, Uberto Stabile, Ibon Zubiela, Biel Vila,  Fran Fernández, Juan Calle, Antonio Gómez, Conrado Santamaría, Antonio Cabal, Montserrat Villar, Imma Mañez, María Ángeles Pérez, Javier Cartago, Antonio Crespo Massieu, Emilio Pedro Gómez, Juan Cruz, Juan Leyva, Iván Rafael, Iosu Moracho, Antonio Revert, Gsús Bonilla, Bárbara Grande Gil, Juan Gabriel Giménez Cebrián, Carmen Maroto, Maria Karmo, Eva Vaz,... També han passat per Moguer poetes catalans com David Castillo o l’autor d’aquest article Ferran Aisa, i altres com Luis Vea, Concha García o el grup poètic Los Bio-Lentos. Al pati de la Fundación Juan Ramón Jiménez s’han sentit la parla dels diversos pobles de la península ibèrica: català-valencià, gallec, èuscar, portuguès... Un dels més populars membres de “Voces del Extremo” és el cantant de flamenc d’avantguarda Paco Contreras “Niño de Elche”, el qual és un habitual dels circuits musicals de Barcelona i Catalunya. El cantant d’Elx ja ha traspassat fronteres i actua freqüentment a països europeus. Darrerament ha gravat un CD amb poemes de poetes de “Voces del Extremo”: Antonio Orihuela, Begoña Abad, Enrique Falcón, José Luis Checa, Marta Navarro.... Altres aspectes del moviment és l’organització de festivals poètics que segueixen els paràmetres de “Voces del Extremo” com el de la Surada de Santander o el Festival Internacional Edita de Puenta Umbría (Huelva); o l’aparició d’antologies poètiques a l’entorn de poetes de “Voces del Extremo”  com Palabras de barricada (Una recopilación de anarcoversos) coordinat per l’entusiasta Fernando Barbero; Voces del viento su 30 poetas de la conciencia crítica edició a cura de Paco Gómez Nadal amb pròleg del poeta i crític literari Alberto García-Teresa; i Contra poesia ante la represión a càrrec de la Coordinadora Antirepresión de Murcia. També la pròpia organització de la trobada poètica ha publicat llibres antològics amb els participants a l’acte poètic. En els darrers temps el fenomen poètic de “Voces del Extremo” s’ha estès per altres indrets d’Espanya: Madrid, Logronyo, València, Tenerife i, entre altres, el Valle del Jerte (Extremadura). A València el moviment s’ha presentat com “Voces del Extremo-Veus de l’Extrem”; i,  al Valle del Jerte, ha estat la darrera seu a formar part d’aquest moviment poètic. A Catalunya el moviment no ha arrelat, doncs la majoria del poder poètic (com deia LIzano) està controlat encara per els postmodernistes d’esperit catalanista, per tant la poesia a la nostra terra segueix uns altres camins que no tenen res a veure amb la idea de la consciència crítica, ni de la poesia directa. Poetes com Antonio Orihuela són assidus de recitals a Barcelona, el darrer es va celebrar a l’Ateneu Popular de Nou Barris conjuntament a el Niño de Elche. També han passat per Barcelona els poetes Felipe Zapico i Ángel Calle, que han recitat a l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Acabaré citant novament un poema d’Antonio Orihuela del seu darrer llibre Salirse de la fila (Amargord, 2016): “Los trabajadores de hoy / creen que los derechos / los trajeron los Reyes Magos. / Fueron tus abuelos, / fueron tus abuelos, les digo. / Entonces bajan la cabeza, incómodos, / se palpan la cartera en el bolsillo, / y se van junto al árbol de Navidad / esperando no encontrar entre los regalos: / confiança en los mercados, / racionalización de costes, / flexibilidad laboral, / despido improcedente.”

Ferran Aisa-Paàmpols (Catalunya, núm. 189, febrer de 2917)








27/1/17

Ajoblanco / Ferran Aisa



REVOLVIÓ AJOBLANCO EL SÁBADO 17 DE DICIEMBRE



El sábado por la mañana fuí a la calle Santa Teresa, 3, de Gracia, con mi compañera Mei Vidal siguiendo el anunciado “Revolvemos” de Ajoblanco de la mano de Pepe Ribas Fernando Mir y Carolina Espinoza. En las paredes del local portadas históricas de Ajoblanco de las dos épocas y en la pantalla un documental sobre su historia.

Al finalizar nos ofrecen una cerveza y con ella en la mano conversamos con compañeros del mundo de la cultura: Arnau Pons, Francesc Boldú, Xavier Oller, Javier Pérez Andujar y, naturalmente, Pepe Ribas y Fernando Mir. Todos los rincones del local están llenos de gente de diversas edades que sienten interés por el resurgir de la revista. La prensa entrevista a los protagonistas y retrata a los que hemos hecho acto de presencia. Todo un éxito matinal y todavía falta la tarde: ¡Otro éxito de convocatoria!

Mei Vidal i yo recordamos al añorado Genís Cano cuando preparábamos la exposición de la Contracultura para La Virreina (exposición que nunca vio su luz, pero si salió un libro “Barcelona, fragments de la contracultura”). Cuántos buenos ratos pasamos revisando documentos y publicaciones de aquella época, entre las cuales destacaba Ajoblanco. ¡Qué contento estaría ahora si supiera que su revista favorita volvía a aparecer! Ahora solo falta que Ajoblanco vuelva a estar nuevamente en los quioscos dando con su pensamiento libre y abierto a la crítica, el debate y al diálogo intergeneracional una visión actual de nuestro mundo. Como diría Jesús Lizano: ¡Adelante la Columna del Ajoblanco!



Ferran Aisa

(Barcelona, 22 de diciembre de 2012)